Els tres aniversaris

Aquesta és la curta definició de la proposta que hi ha a La VIllarroel fins l'11 de juny. Timonejada per Rosa Boladeras, la que fa anys i la que cada festa que fa se'n penedeix d'haver-la celebrat. De manera avorrida i mullant les festes amb alcohol transcorren tres aniversaris on els dilemes morals i els seus fracassos passats juntament amb el temor dels possibles fracassos futurs quedaran a la llum d'unes generacions que arriben al món trastocades pel que els ha tocat viure de ben petites. La bona interpretació dels 6 actors eclipsa l'escassa escenografia, que cada vegada més està vigent a totes les sales de Barcelona.

“Els tres aniversaris” que podeu veure a La Villaroel és la versió que ens proposa la dramaturga Rebekka Kricheldorf del clàssic universal “Les tres germanes” de Txèkhov.

He llegit que és un diàleg ple d’ironia entre l’obra de Kricheldorf i la de Txèkhov. De fet totes dues parlen d’una societat estancada,en decadència, i descriu les vides i aspiracions d’una família insatisfeta i frustrada, que passen els anys aferrant-se a les obligacions d’un present desencantat.

Es tracta d’una obra circular. Rebekka Kricheldorf situada l’acció a la Rússia del segle XX, durant tres festes d’aniversari successius, els de l’Irina, una de les germanes protagonistes. Són tres aniversaris repetitius; els mateixos regals, les mateixes frases, els mateixos retrets, els mateixos somnis,... Monotonia, incomunicació.

Rebekka Kricheldorf ens mostra sis personatges incapaços d’assumir la realitat que els envolta. Curiosament es diuen igual que els protagonistes de l’obra “Les tres germanes”: Olga  la germana gran (Victòria Pagés) que representa la tradició conservadora; Maixa (Anna Alarcón) viu la insatisfacció matrimonial i representa la tradició de voler alliberar-se; Irina (Rosa Boladeras) és la petita, simbolitza el desig de noves expectatives, la llibertat; Andrei ( Joan Negrié) és el germà, l’etern adolescent. Completen el repertori d’aquesta comèdia negra la Miranda Gas en el paper de la Janine, la dona de l’Andrei ( simbolitza tot allò que ells detesten), i l’Albert Triola és en Georg,l’ amic de l’Andrei, un altre fracassat ( feina, matrimoni,...) tot i que en ell veuen l’esperança. Però en realitat tots ells es pregunten pel sentit de les seves vides; somien, desitgen, però en el fons són incapaços de fer realitat tots el que desitgen.

La direcció de Jordi Prat i Coll és del tot encertada: ritme, intensitat, posada en escena,...

Bona interpretació de tots sis actors. Ha estat una agradable sorpresa descobrir la part còmica de l’actriu Rosa Boladeras.

El simbolisme que s’amaga rere l’escenografia d’Enric Planas m’ha agradat molt. Una escenografia camaleònica, que va en consonància amb el text, on es pot veure com mica en mica els protagonistes van esdevenint com un element més de la decoració decadent de la casa, una decadència que els acaba engolint.

 

“Els tres aniversaris” ens parla d’infelicitat, egoisme, falta de comunicació, fracàs. Ens fa reflexionar sobre la part més buida en les nostres vides, les nostres frustracions. Ens fa pensar sobre la incapacitat d’aconseguir els nostres desitjos, de tot allò que somiem i que no aconseguim...Fa que ens qüestionem quin és el sentit de les nostres vides; que fem per aconseguir el que volem. Intentar canviar el que no ens agrada, o si més no, tractar d'assumir que molts dels nostres somnis, desitjos i ambicions, tan sols eren somnis.

 

 

Espero que gaudiu d’aquesta proposta tant com jo; tot i que sovint escolteu “quina merda d’aniversari” en boca d’una sensacional Rosa Boladeras.

No us la perdeu !!!

Els textos que s'inspiren en grans clàssics corren el risc de quedar desdibuixats i de perdre's en si mateixos, volent-se apartar de l'original, però alhora sense deixar-lo anar. En aquest cas, Rebekka Kricheldorf ha fet una gran feina. L'autora parteix de Les tres germanes de Txèkhov, però crea un text amb vida pròpia i el dota de profunditat a través de la ironia, entre d'altres recursos. En aquest sentit, Jordi Prat i Coll aconsegueix traslladar-lo amb una àgil posada en escena i amb un ús de l'humor que subratlla el patetisme en el que viuen els personatges, perfectament portats per uns esplèndids actors que estan totalment a l'alçada de la proposta.

L'obra resulta ser molt més que un divertiment, en la que les pors i les inseguretats reflectides acaben per esdevenir-nos molt properes. Així, els personatges viuen tancats en el seu propi món, escoltant-se només a si mateixos i obligant-se a interaccionar amb els altres per poder projectar i expressar el que tenen dins. En aquest sentit, es troben tancats dins d'un cercle del qual no són capaços de sortir per comoditat i egoisme, malgrat que aquest no els hi agradi. D'alguna manera, no poden veure més enllà d'on es troben i no poden ser realment feliços, ja que estan massa ocupats mirant-se a si mateixos. Així, celebren el seu patetisme, el qual resta difuminat al barrejar-se amb el de la resta. De fet, la beguda els serveix, encara que sigui per una nit, per tapar un món al voltant seu que va canviant amb el pas del temps i que acaba per portar tot allò que mai havíen volgut.

El equilibrio entre el drama y la comedia, a pesar de ser deseado por muchos dramaturgos y directores contemporáneos, no siempre resulta fácil de encontrar. Afortunadamente, de vez en cuando, aparecen piezas que despuntan por su mala leche, acidez y su trágico sentido del humor que nos divierten tanto como nos perturban de la manera más lúdica. Els tres aniversaris es uno de esos montajes que consiguen dar risa desde el magnífico patetismo de sus personajes y sus miserias sin renunciar a la parte más oscura de sus historias. El texto de la alemana Rebekka Kricheldorf ofrece una visión renovadora de Las tres hermanas de Chéjov donde el alcohol tiene un papel protagonista como también la frustración, el aburrimiento y un cierto vacío existencial. La propuesta es larga y puede resultar difícil, al principio; pero, según avanza, es inevitable acabar conectando con su cinismo al estilo del teatro de Edward Albee. La dirección de Jordi Prat i Coll es acertada en el ritmo y la intensidad a pesar de que, a veces, el tono se les escapa un poco de las manos. También acompaña al espíritu corrosivo del montaje una estética decididamente hortera donde los actores y las actrices parecen encontrar el apoyo para dotar de dinamismo todo el conjunto. Actual, fresca, interesante y atrevida, pocas veces la alta comedia y la idea del suicidio han formado un matrimonio tan bien compensado.

Una comèdia "amarga" de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret.

La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d'aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l'altra germana, l'única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre.... tampoc treballa.

Una mirada de l'autora sobre un món estancat, sobre situacions que no ens agraden però que no som capaços de canviar perquè no en sabem o perquè és més còmode no fer-ho i deixar les coses com estan.

Dos personatges nous trasbalsen la família, d'una banda Georg (Albert Triola), amic de l'Andrei, atrapat en un matrimoni insatisfactori i que s'enamora de Masha. D'altra banda, Janine (Miranda Gas) que es casa amb l'Andrei, i porta dues criatures a la casa familiar. En ell veuen un alè d'esperança, en ella tot el que detesten.

Els tres aniversaris consecutius de la Irina ens permet veure els canvis en els personatges i en la realitat que els envolta i constatar el tedi de les seves vides. La incomunicació és gairebé la protagonista dels tres aniversaris. Els personatges dialoguen, però cadascú parla dels seus problemes sense esperar resposta o sense donar resposta. Evidencien la falta de comunicació entre les persones que estan juntes però estan soles.

Una posada en escena molt àgil i unes interpretacions que ens han agradat molt tant individualment com coralment. Una bona proposta que invita a reflexionar sobre la incapacitat d'enfrontar-se a situacions que ens agradaria canviar.

Si voleu llegir la valoració original sencera, només heu de clicar AQUÍ

En esta adaptación de la dramaturga alemana Rebekka Kriecheldorf, las tres hermanas más famosas de la literatura universal celebran tres aniversarios en medio de depresiones, borracheras, un aburrimiento infinito y unos cuántos desengaños amorosos. Aquí las referencias rusas se limitan a tres o cuatro nombres, a un samovar que aparece y desaparece, y a una discoteca que se llama Moscú. Creo que la adaptación consigue un buen retrato de los personajes -aquí totalmente abatidos y a ratos muy trastornados-, pero también pienso que pierde la oportunidad de quitarse de encima algunos elementos del original. Las disertaciones sobre el trabajo resultan anacrónicas y la clase social de Olga, Maixa e Irina quizás requería un mejor encaje al adaptarla a tiempo actuales.

La versión de Jordi Prat i Coll también destaca por el humor corrosivo, por una estética que se acerca peligrosamente al kitsch y por una dirección escénica dinámica e imaginativa. Es cierto que todo va en progresión y que el espectáculo crece a medida que avanza, pero no hay que olvidar en ningún momento que estamos ante un ejercicio que juega con Chéjov y que lo hace sin vergüenza y sin ningún tipo de pudor. Con aciertos y algun que otro tropiezo, pero con todo el rigor necesario para conseguir que una obra de repertorio como esta luzca con un nuevo color… o con un nuevo estampado.