El temps que no tindrem

Recuerdo cuando, de niña, iba a los columpios el domingo con la familia. También recuerdo cuando me llevaban a la biblioteca y cogía todos los libros que me dejaban llevarme para leer durante una semana. Todos los recuerdos que mantengo de mi infancia, en su mayoría, son buenos. Y es que así es el ser humano, afortunadamente, recopila y recuerda los buenos momentos para rememorarlos cuando se necesitan.

De los recuerdos de Eduard va esta obra. El protagonista nos explica su infancia a través de los momentos vividos con su madre, desde su nacimiento hasta los momentos más complicados que le han tocado vivir. En pocas palabras, podríamos decir que el texto que nos presentan Mariona Castillo y Eloi Gómez, los intérpretes de la obra, habla de amor. De la familia y todas las emociones que nacen y se desarrollan dentro de ella. La historia nos conmueve, no por su dramatización –que está implícita en cualquier narración de vida-, sino por los momentos que nos representan en escena. Anécdotas íntimas y reales, que todos pueden hacer suyas y en las cuales os podemos refugiar en algunas ocasiones. El amor de una madre por un hijo, el de un hijo a su madre. La complicidad, las enrabiadas, las charlas, los deseos, las esperanzas… todo confluido en un espacio de tiempo reducido como es el escenario y que crea una atmosfera de intimidad muy adecuada.

No puedo obviar que se trata de un musical y que las canciones que se han compuesto están realizadas de una manera precisa, cubriendo las necesidades y el espacio que requería cada momento. Piezas divertidas que nos recuerdan a la movida madrileña –Mecano como referencia clarísima- y otras de más íntimas, como las palabras susurradas al oído entre los dos protagonistas. Delicadeza, emoción e intensidad se mezclan en cada letra y melodía, acompañadas de una calidad vocal incontestable por parte de sus intérpretes.

Hablemos de la pareja que sale a escena, Gómez es el hijo y Castillo la madre. La complicidad que transmiten los dos en escena traspasa al espectador, inmiscuyéndose, de alguna manera, en su familia y robando momentos íntimos que, en teoría, solo les tendría que pertenecer a ellos dos. Este grado de intimidad engrandece con creces toda la obra.

La historia, los personajes, las canciones y los intérpretes, confluyen en un mismo objetivo: hacerte sentir en casa. Y lo consiguen.

“El temps que no tindrem” és el tercer musical de la Trilogia de l’amor, creada i dirigida per Alícia Serrat. Es tracta d’un musical proper i íntim, interpretat per la Mariona Castillo i Eloi Gómez, que a part d’interpretar als dos protagonistes principals, es desdoblen en tots els altres personatges que van sortint al llarg de la història.

Quan aquest musical es va estrenar a El Maldà em va ser del tot impossible anar-hi, així que quan vaig veure que es feia a Can Ratés, dins la programació del Festival Micròmetres, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig comprar les entrades. Ara de nou s’ha programat a El Maldà i no me l'he volgut perdre. I és que “El temps que no tindrem” reuneix tot allò que per mi és del tot imprescindible en un musical, una història que fa reflexionar, i una música, cançons i veus que emocionen.

La qualitat interpretativa i vocal dels dos actors és brutal. La música i les lletres de les cançons són una autèntica meravella (el llibret i les lletres són d'Alícia Serrat i la música de Dani Campos).

“El meu desconegut”, “En una mil·lèsima de segon” ,”Les altres vides d’una mare”, “Nadie me conoce”  són alguns dels temes que podreu escoltar.

“El temps  que no tindrem” és per una banda una declaració d’amor des de una perspectiva diferent; la de l’amor incondicional que hi ha entre una mare i el seu fill, un vincle emocional que es crea durant l’embaràs i que els uneix per sempre. I per un altre, ens fa reflexionar sobre lo important que és aprofitar tot el temps mentre estiguem junts. Perquè tal i com diu la cançó el temps és capritxós i fa que en un segon s’acabi tot.

Hi ha una frase del text que diu “Serem tal com ens recordin”, que em va fer pensar en una pregunta que els vaig fer als meus fills quan eren petits, “Si la mama no hi fos, i us preguntessin com era, què diríeu?”. La resposta va fer que pogués triar com volia ser recordada.

 

Jo de vosaltres no em perdria aquesta joia !!!

 

Tercera parte de la Trilogía del Amor, musicales dirigidos y escritos por Alícia Serrat (Pegados) y producidas por Daniel Anglès. Si a Per si no ens tornem a veure vivimos el amor de cuento, de juego, un poco ñoño si bien es lo que todos quisiéramos vivir, salías sonriendo, a Tot el que no ens vam dir, el amor que duele, el de aquello que callamos y tiene consecuencias, tanto o más que aquellas que sí decimos, salíamos repasando relaciones vividas, ahora en El temps que no tindrem, el amor más grande, tal vez, el de madre a hijo y el de hijo a madre (que no son lo mismo), salimos pensando que tenemos que llamar a nuestras madres.

Un amor absoluto, intenso, que sólo se explicita en una dirección y la otra espera, sabe, que no haya que hacerlo. Un amor que no valoramos hasta que no lo tenemos, somos así de idiotas. Con música de Dani Campos y algunos homenajes a los ’80, la obra es grande y profunda sin pretenciosidad.

Por capítulos, vemos a una madre y un hijo, como juegan, se entienden, se enfadan, se descubren, se quieren, la niñez, la adolescencia, el apoyo constante,  a menudo silencioso, algo de vergüenza… Al fin y al cabo, querer cuando todavía puedes, recordar disfrutarlo porque tarde o temprano no podrás hacerlo. El gran acierto es que aquí hay un drama y no se busca manipularnos (bueno, un poco sí, pero en otro sentido) buscando la lágrima fácil aunque más de una cae.

Lo mejor: Mariona Castillo, a quien es un placer ver en la corta distancia, su voz, seguridad, talento, magnetismo y Joan Mas, al que no conocía y no desentona en absoluto.

Sales tocado, cierto, pero con un recordatorio sobre vivir cada momento de este amor, puro como pocos. Y reflexiones sobre qué poco conocemos los hijos como era la vida de nuestras madres antes de serlo, qué dejaron de hacer, por ejemplo.

En resumen: el amor materno-filial en un musical delicado, excelentemente interpretado con humor (mucho), naturalidad (toda), ternura, sin sentimentalismo barato y con emoción a raudales.

Una “bona mare” ha de ser abnegada, protectora, patidora, carinyosa fins l’ofec. L’amor d’una mare és tan colossal que és capaç de desplaçar la Terra del seu eix. L’amor que et dóna una mare no te’l donarà ningú. Una bona mare s’ha de desviure pel fill... Podríem seguir tirant de tòpics fins l’eternitat. “El temps que no tindrem” ens parla d’un amor serè. Sense cap ambició grandiloqüent de trencar tòpics, aquest musical fuig del drama i l’exageració per enfrontar amb elegància, subtilesa i humor una gran història des dels petits detalls.

A partir d’escenes curtes, que combinen diferents estils i solucions escèniques, l’obra és un collage molt dinàmic que, curiosament, sembla coure la història a foc molt lent, sense cap pressa, cada cosa al seu lloc i en la dosi necessària. Les interpretacions de les cançons, a diferència d’altres musicals, no són un estricte lluïment vocal dels protagonistes, sinó que afegeixen capes de sentit i ens permeten entendre millor els personatges. La Mariona Castillo i el Joan Mas, senzillament, ho borden.

“El temps que no tindrem”, escrita i dirigida per l’Alícia Serrat i amb una música deliciosa de Dani Campos, desborda tendresa. I és així perquè és capaç d’explicar sense alliçonar, és capaç de mostrar sense cridar, és un viatge suau que arriba profund. Quan passen aquestes coses, en teatre, surts al carrer amb la mirada més neta i el cor una mica més gran.

Ahir dijous dia 18 d’abril vam tenir la gran sort i el privilegi de poder assistir, a El Maldà, a l’assaig general d’EL TEMPS QUE NO TINDREM, una proposta d’Alícia Serrat que s’estrenarà oficialment el dijous 25 d'abril.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquest espectacle tanca la "Trilogia de l’amor" produïda per Daniel Anglès i com els dos anteriors, escrits i dirigits per l’Alícia Serrat.

EL TEMPS QUE NO TINDREM, musical de petit format que protagonitzen Mariona Castillo i Joan Mas, amb música de Dani Campos. D'entrada volem dir que ens ha agradat moltíssim i que ens ha trasbalsat i arribat a emocionar en molts moments.

Cal dir que a l'assaig al qual hem assistit, no hi ha pogut ser en Dani Campos i tampoc estaven totalment acabats els arranjaments gravats que s'incorporaran a la música interpretada en directe als teclats i per tant no hem pogut gaudir plenament de la part musical, tal com es podrà escoltar en les representacions a partir del dia de l'estrena.

Els tres espectacles que conformen la trilogia, parlen de l’amor des de perspectives diferents, al 2017 vam veure “Per si no ens tornem a veure” la història de dues persones que no són el que diuen ser. Una història de disfresses i d’identitats falses on el destí, igual que l’amor, és inevitable. L’any 2018 “Tot el que no ens vam dir” una història que parla sobre l’amor i els seus límits, sobre l’amistat i els secrets i parla també sobre aquelles coses que no som capaços de dir.

I ara, EL TEMPS QUE NO TINDREM ens parla de l’Eduard, que mirant enrere des de l’enyorança, escriu, a cavall entre la realitat i la ficció, una declaració d’amor a la seva infància i a la seva família, i molt especialment a la seva mare.

Un musical íntim, proper, d’una gran complexitat musical i vocal, on els dos actors compten amb la complicitat del públic per explicar-nos una història d'amor, la del primer amor que sentim en néixer.

Un espectacle que ens parla sobre la família i la infància, i els records que aquesta ens deixa com a adults. Parla també de l'amor a la literatura i a la capacitat curativa del mateix fet d'escriure.

Tots dos intèrprets han estat magnífics, amb unes veus i una gran capacitat interpretativa que han donat versemblança als diferents personatges que han anat interpretant al llarg de la peça.

La qualitat de les interpretacions de Mariona Castillo a hores d'ara ja no sorprenen a ningú, i encara menys als que hem anat seguint els espectacles on ha participat; però potser ens ha sorprès encara més la gran actuació d'en Joan Mas, malgrat que per nosaltres no ha estat realment un descobriment, ja que l'havíem vist forces vegades actuar en petits papers com per exemple a "Per sobre de totes les coses" (2014), "Swing Broadway" (2016), "L'aplec del remei" (2016), "Geronimo Stilton" (2017), "Carousel en Concert" (2018), "Artaban, la llegenda del quart rei mag" (2018) o "Broadway a Capella" (2018).

EL TEMPS QUE NO TINDREM, una història emotiva, plena de sentiments i on “respirem” la felicitat que dóna el fet d'estimar i de sentir-se estimat apaivagant el dolor que pot comportar la pèrdua.

"Gallina de piel" en escoltar algunes de les cançons d'aquest petit Musical, del que s'oferirà poder adquirir el CD als espectadors a partir del dia de l'estrena.

Aquesta proposta coincidirà en el temps amb la reposició dels dos espectacles anteriors de la trilogia i ens van comentar que els dissabtes del mes de maig es podran veure els tres espectacles seguits.

Malgrat que nosaltres a hores d'ara ja hem vist la trilogia sencera, no ens importaria pas tornar-la a veure seguida un d'aquests dissabtes de maig. Ho intentarem, perquè creiem que paga molt la pena refrescar i recolzar aquests petits musicals, fets artesanalment a casa nostra, amb autoria dramatúrgica i musical catalana i en català.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ