El salvaje

Pablo Finamore i Román Lamas han llegit bé Horacio Quiroga, tan bé com per insuflar en la Badabadoc l'aire de soledat, intempèrie i admiració per la selva que gravita en els contes del contista uruguaià. El salvaje descriu el moment traumàtic en què l'ésser encara amb trets simiescs s'adona que s'allunya dels qui fins ara pertanyien a la seva mateixa espècie, i s'adona també de la soledat en què es troba.

Finamore s'explica des de la fisicitat, la del salvatge que se'n sap i que pren consciència que podrà ser víctima o victimari, i que el seu cos és, de moment, l'única prova de sí mateix. Finamore es toca contínuament, com qui vol cerciorar-se que efectivament existeix, que és.

Tal i com ho fa Quiroga en molts dels seus contes, Finamore opta per utilitzar la doble perspectiva del personatge que, en més d'una ocasió sembla contemplar-se a sí mateix, com si ell fos un altre.

Poquets dies ha estat El salvaje a Barcelona. A la Badabadoc tenen ganes que torni, i nosaltres també. Teatre de gran volada a Gràcia!

“El salvaje” és una versió teatral, escrita i protagonitzada per l’actor i guionista argentí Pablo Finamore, del conte antropològic homònim de l’escriptor uruguaià Horacio Quiroga, un dels millors narradors de contes llatinoamericà de tots els temps.

En “El Salvatge”, l’actor Pablo Finamore ens explica un conte de manera visual; una ficció en el que la paraula, el gest i el moviment adquireixen vida i significat.

El salvatge ens fa fer un salt en el temps, per traslladar-nos a l’era terciària, dins d’un paisatge on les pluges torrencials són constants; un lloc on conviuen dinosaures, animals salvatges i “el salvatge”, protagonista principal d’aquest conte.

El més destacable de tot aquest espectacle és la magnífica direcció de Román Lamas en la creació del personatge (gest, moviment, interpretació, ... tot estudiat al mil.límetre) , i l’indiscutiblement i extraordinària interpretació de l’actor Pablo Finamore, que té la capacitat de transformar-se literalment en “el salvatge”, tot i que no està caracteritzat com a tal. Una transformació realment impressionant, que mitjançant  el gest, la mirada, sons guturals i moviments corporals, aconsegueix que veiem a escena al salvatge que tots portem dins els nostres gens.

La música de Luís Reales,  barrejada amb els sons secs i vibrants del cajón que Pablo toca durant alguns moments de la representació, fa que ens endinsem i visquem en més intensitat el relat.

Però de què ens parla El Salvatge?

Del despertar de la consciencia, de l’evolució de l’espècie davant la necessitat, del descobriment del jo i dels altres, de l’evolució a la intel·ligència, de la tenacitat i capacitat que tenim els éssers humans de lluitar com a espècie per sobreviure, de la lluita des de la debilitat per la subsistència. “El salvaje” en definitiva és un viatge cap a la profunditat de la identitat humana.

 

Molt recomanable, tan a nivell interpretatiu, com de direcció actoral.

Properament de nou en programació a La Badabadoc Teatre.

***/ ****

Esta pequeña pieza teatral está basada en el cuento homónimo del uruguayo Horacio Quiroga, uno de los primeros grandes maestros del cuento latinoamericano. A pesar de que su producción estaba más centrada en relatos oscuros y en la descripción de una naturaleza siempre amenazante y cruel, en El salvaje hace una narración casi antropológica de un hombre terciario que se ve obligado a sobrevivir en un medio hostil. De hecho, el texto sirve para mostrar la lucha de un individuo que descubre el valor de la colectividad y que pasa de ser un ser muy vulnerable a ser uno de los grandes dominadores de su entorno.

El actor argentino Pablo Finamore hace una gran creación actoral con su personaje, consiguiendo un trabajo de cuerpo y de voz que realmente sorprenden. Durante todo el relato no dejamos nunca de ver el espacio selvàtico que describe ni los otros personajes que van apareciendo. Pero, sea por el que sea, la frialdad del texto no permite que el espectáculo acabe siendo redondo. Falta aquella doble lectura y aquella singular fuerza del Informe para una academia, de Kafka, un texto con el que inevitablemente se acaba haciendo más de una comparación no buscada. Aún así, el trabajo interpretativo bien vale una visita a un espacio tan agradable cómo es el de La Badabadoc.