El nom volgut

Después de Caballet de Mar y Pols de diamant, Pau Coya nos presenta El nom volgut, texto seleccionado en la convocatoria de Textos y Proyectos 2024 de On el teatre batega. Badabadoc estrena esta obra que trata de la identidad de género y la neurodiversidad. Pau Coya va cada vez un poco más allá. Si en Pols de diamant trataba la homosexualidad y las noticias sensacionalistas desplegadas por los medios más mediáticos y en Cavallet de Mar, un chico habla en primera persona de su tránsito y su embarazo, en El nom volgut, una chica (Lua) con un trastorno del espectro autista (TEA) comienza a descubrir que tiene una disforia de género y se quiere llamar Elio. Pau Coya no busca argumentos espectaculares para sus obras. Lo saca de la realidad actual, se informa, investiga, estudia. En este caso, existe evidencia sobre la identidad, disforia de género y la orientación sexual en la población con TEA. Los resultados de los estudios realizados hasta la actualidad indican que existe una mayor prevalencia de orientación no heterosexual i disforia de género en las personas con TEA en comparación con la población sin TEA, especialmente en mujeres. Vanessa Segura y Àlvar Triay protagonizan esta conmovedora historia bajo la dirección de Rebeca del Fresno. Lua-Elio es el personaje sobre el que gira toda la obra pero de él sólo sabemos que quiere que le llamen Elio. El texto analiza la situación desde el punto de vista del padre de Lua-Elio, un hombre viudo que debe encajar todas las dificultades acompañado de lejos por la madre de Mia, amiga inseparable de Lua. Vanessa Segura y Àlvar Triay representan a muchos personajes cambiando el tono de voz, el registro, las variedades dialectales (el profesor de inglés hablando en mallorquín y defendiendo el respeto a la orientación sexual de todos, es memorable), las actitudes y los diferentes puestos para interpretar a todos los personajes: la tutora de Elio, la directora de la escuela que defiende a la comunidad educativa, la psicóloga del TEA o la psicóloga de género. Sin cambiar ningún elemento escenográfico ni de vestuario, el público sabe perfectamente quién es el personaje en ese momento y con quien está hablando. Magnífico trabajo del actor, de la actriz y de la directora. El valor del niño para mantenerse firme en su necesidad y la aceptación y defensa encarnizada del padre de Élio son las únicas maneras de romper las fronteras del rechazo, el miedo y la desconfianza. Son pequeños pasos en defensa del respeto por la identidad y la orientación sexual escogidas.

El nom volgut és un text de Pau Coya, autor de Pols de diamant, que hem pogut veure aquest mateix inici de temporada teatral a Barcelona.

Ens parla sobre la identitat de gènere i sobre les dificultats amb què la societat ho afronta, de vegades per prejudicis anquilosats des de fa segles, de vegades per ignorància i de vegades per mala fe. En qualsevol cas, no és un exercici maniqueu o caricaturesc, sinó que es limita a descriure el moment d’un procés que, abans o després, caldrà que es naturalitzi. Coya posa el focus en la importància del nom d’un mateix en la cerca d’una identitat, de la de qualsevol, en la necessitat de sentir-se identificat amb el nom que la gent farà servir per referir-se a tu.

Tots aquests temes arriben amb profunditat a l’espectador gràcies a la posada en escena de Rebeca del Fresno, que aposta per la velocitat, pel dinamisme… Ho aconsegueix mitjançant una estratègia molt efectiva i força original: l’actor i l’actriu de l’obra fan diferents personatges. Remeten a escenes que ja han passat, del passat recent, però sense necessitat de recrear-la amb gran parafernàlia, només caracteritzant els personatges amb la veu, com miniflashbacks molt àgils que són suficient per a que l’espectador entengui el que està veient.

En definitiva, una història senzilla i explicada amb claredat que genera reflexió sobre la importància de repensar un assumpte fonamental, que haurem d’afrontar, tothom, els propers anys.

La Lua ara és l’Elio. Elio és el nom volgut de la Lua. Si tenir un fill ja és tot un repte, tenir una filla que decideix esdevenir fill i que, a més, ha estat diagnosticada amb un trastorn de l’espectre autista ja deu ser com guanyar la grossa per Nadal i la del Nen per Any Nou: una fortuna.

Aquest és el plantejament de El nom volgut, la nova obra del Pau Coya, un jove dramaturg que, malgrat la seva jovenesa, ja acumula un bon grapat premis amb les seves obres anteriors. La Badabadoc presenta aquesta producció dins del marc de la convocatòria On el Teatre Batega, un cicle de nova dramatúrgia de proximitat que té lloc, des del 2020, a sales petites i mitjanes de Barcelona.

Destacar, de la proposta escènica, les fantàstiques interpretacions de l’Àlvar Triay i la Vanessa Segura, que arriben a posar-se en la pell d’una bona dotzena (o més) de personatges a una velocitat i amb una intuïció prodigioses, a més d’interpretar uns pares realistes, propers, fràgils i implicats profundament en aquesta nova empresa que els ha regalat la vida.

L’obra és dolça, bonica, sensible. Enganxa i aporta molta informació sobre aquesta complexa conjuntura TEA-transsexualitat que no arribem a saber si pot arribar a estar o no vinculada. I és, potser, aquesta, la seva baula més dèbil: la informació. En molts moments, el dramaturg no es pot estar de substituir l’acció per l’explicació i aportar documentació sobre els temes en qüestió en boca dels personatges. Això fa que l’obra camini, només de vegades, fràgilment entre la innocència i la inoqüitat.

És, de qualsevol manera, una proposta molt digna d’omplir la íntima Badabadoc cada nit —només fins el 13 de gener— d’adults i joves, de mares i nens, per conèixer altres realitats sensibles, boniques, corprenedores.