El loco y la camisa

El text és brutal, i la direcció i les interpretacions extraordinàries. Al final tot el públic hem acabat dempeus i aplaudint durant força estona. Per cert, just darrere tenia asseguda a una de les nostres cracs – Emma Vilarasau – que s’ho va passar d’alló més be.

En cualquier familia, el silencio es más revelador que las palabras. Sorprendente y emocionante, ‘El loco y la camisa’ es toda una lección interpretativa con acento argentino de cómo hablar con los silencios. No es solo una demostración de buena técnica teatral por parte de los actores, sino también de un texto bien confeccionado donde, mediante los personajes arquetípicos que constituyen cualquier familia, se desarrolla una historia en la que se vislumbran los deseos, los secretos, las bajezas y todo aquello que se calla entre hijos, esposos y hermanos. Una realidad que tendemos a evitar y que solo un loco puede sacar a la luz, con todas sus consecuencias.
La única pega a esta maravillosa obra es la puesta en escena, con el público situado alrededor de los actores, lo que provoca que, dependiendo de donde se esté sentado, no sea vean los gestos, abundantes y reveladores, que modifican el significado de las palabras y que, en esta pieza, resultan básicos para entrever que hay más allá de los silencios. Si van, eviten sentarse en las filas de la izquierda (fila 4), pues el sofá les quedará de espaldas y habrá momentos que tendrán que intuir la expresión de los actores. Aun así, merece la pena. Mucho.

A banda de l’original història vestida de quotidianitat que et dóna la sensació que et trobes davant d’un menjador de -malhauradament- moltes cases, el que et deixa enganxat a partir del minut zero sense poder pestanyejar i fer-te oblidar de si has sopat, si tens son o si demà t’has de llevar d’hora, és l’excepcional actuació de tots els actors – potser exceptuant el nòvio de la filla que pasa una mica de puntetes- però damunt de l’escenari ens trobem davant un «aquí i ara» excepcional….sens dubte, una gran feina de Nelson Valente que fa més de 4 anys que mantenen intacte….molt molt molt recomanable! realitat en viu i en directe!
(i si sou amants de l’humor negre….en sortireu enamorats :)

Nosaltres per sort vam encertar el lloc, Grada Lateral A, fila 1 seients 7 i 8,per mi el millor lloc que ens podíem seure, ja que teníem una visió perfecta de tota l’acció.
Estem dins de l’apartament d’una família humil i de pocs recursos.
Un saló amb dues butaques un sofà i una petita taula.

La interpretació d’en Gabriel Beck ha estat brutal!!!!!, tot i que tots els altres actors han estat magnífics !!!!!!!!!!!!!!

La indiferència i masclisme del pare. La bondat, tendresa i submissió de la mare.
La lucidesa del fill boig. L’avergonyiment i complexa d’inferioritat de la filla. La prepotència i superioritat del nuvi.

Haig de dir que he rigut moltíssim, però que el final ha estat dur i se m’han saltat les llàgrimes.

M’ha encantat !!!!!!!!!!!!!!!

Aquesta obra la prorroguen fins al 21 de juny.
Us recomano d’anar a veure-la.

IMPRESCINDIBLE !!!!!!!!!!!

Al final de l’obra hi ha hagut un col•loqui amb la companyia ,activitat organitzada per UMBRAL, on hem descobert aspectes i detalls relacionats amb l’obra que moltes vegades passen desapercebuts i que són interessants de comentar .

I finalment ens han obsequiat amb una copa de cava.
Brindem per que aquesta obra, que porta més de cinc anys de representacions, segueixi tenint tant d’èxit.

Ja fa anys que hem deixat de fer aquest teatre de denúncia tan explícit i ara fa mal a les orelles. Qui vulgui reflexionar sobre la vida i la dificultat de les relacions personals que se’n vagi a veure Llibert o Animals de Companyia, d’autores nostres que bé que mereixerien anar per tot el món. Per posar exemples. Ara, uns personatges tan plans, unes situacions tan maniquees i un llenguatge tan directe, sense cap mena de pudor (ni credibilitat)… que voleu que us digui, em recorda el Casal Parroquial dels anys seixanta i Arnold Wesker, fins i tot Eduardo de Filippo (Nàpols milionària) és més subtil. Els actors estan bé, sí, hi ha una primera escena que, tot i que manté el to excessiu, és una delícia… però res més. Que el marit no estima la seva dona, que té una amant i que el xicot de la germana és un malparit massa clar que ho havien deixat, no cal que, a mès a més, ens ho resumeixi «el boig» a mode de cloenda. Què hi farem. I una altra cosa: si es fa un muntatge per veure des de tres bandes (o quatre), cal ser coherent i no pot ser que l’acció estigui tota muntada de cara a una (o dues), em vaig fer un far de veure culs i clatells i de fer orella per sentir què deien. Si hi aneu no compreu la grada B!

Extraordinaria, la millor opçio per difrutar de bon teatre i realitat, entra a casa de aquesta familia es compartir vivencies, autentiques com la vida de cada dia. Tot creible amb un humor sovint malefic pro sempre proper, un treball genial propi dels actors argentins en la linea de autenticitat que ens tenen acostumats, el riure i també el drama fan del espectacle un sencill i potent misatge del nostre temps, les nostres miseries i la veritat,sovint amagada . Recomanable totalment per tohom, que li agradi o no el teatre, estigui interesat per ser obsrvador de les nostres miseries i de la necesitat de una vida millor. Enhorabona a la compayia, autor,director,tothom.El teatre argenti segeix donant lliçons sense necesitar ni efectes especial ni montatges espectaculars per fer disfrutar al public