El diablo cojuelo

Inici en blanc i negre per representar un clàssic. Però per molta serietat que vulguen destil·lar en aparença, l'essència Rhum està present. Només la manera que tenen de dir-nos que apaguem els telèfons mòbils ja és un gag fantàstic en si mateix.
A partir d'aquí assistim una vegada més a un desplegament d'imaginació grandíssima, materialitzada en objectes, instruments, cançons,... que se succeeixen a un ritme que no es perd en cap moment.
Són pallassos, sí, i com a tal trenquen amb la idea preconcebuda i uniforme que pot tenir molta gent sobre els espectacles d'aquests personatges. I al mateix temps fan gags clàssics i compleixen criteris del gènere. Però van molt més enllà i la qualitat és immensa. Tot té un sentit dintre del sense sentit, tot té una coherència dintre de l'absurd, i tot va rodant amb uns engranatges molt ben engreixats que comencen a girar al principi i lluny de quedar-se travats, van agafant encara més i més ritme fins al final.
Una proposta amb moltíssima creativitat, un guió molt cuidat i interpretat amb moltíssima credibilitat i lleugeresa, tot i tenir part de text d'un clàssic, que sempre revesteixen més complicació.
Tot un desplegament estètic de molta bellesa i amb un caràcter molt marcat i identitari, que no es queda només amb això, que no deixa de ser una manera de transmetre un missatge a un públic. Diversió i sorpreses plenes de contingut.

La llegada al clásico tejado de la Comedia del Diablo Cojuelo nacido de la deseada colaboración entre el dramaturgo Juan Mayorga y la compañía catalana de clown Rhum&Cia por fin es una realidad. Y como bien reza el subtítulo del texto original, «novela de otra vida traducida a esta» este espectáculo es una propuesta payasa llevada a un contexto barroco. Esto es una versión libre en la que el cojuelo de Guevara está presente en apariencia pero por cuyas peripecias junto a Cleofás el espectador no transitará. Los magníficos payasos de Rhum&Cia demuestran su talento escénico y su gran calidad musical en una adaptación teatral de Mayorga hecha totalmente a la medida de la compañía y de cada uno de sus miembros. El cojuelo de Vélez de Guevara es un pretexto para meter a los payasos en el entorno Clásico y poder después hacerles brillar desde su esencia.

El argumento original de la novela se diluye para dar mayor presencia a la metateatralidad con la pulsión que mantiene la compañía sobre el cuestionamiento de abordar una obra clásica. Es sin duda el arrojo y buen hacer de los catalanes de entrar por fin al templo del Clásico con un clásico desde su especial mirada payasa la mayor hazaña de la propuesta escénica. Esa es la esencia que comparten con el cojuelo y que hace diferente y significativa la obra.

Destacar la puesta en escena que es ante todo muy funcional y luminosa y por supuesto el talento y solvencia escénica coral, que permite ejecutar un espectáculo con muchas precisiones técnicas y artísticas notables.

El espíritu clásico y payaso se funden en una obra sin complejos que nos recuerda que ‘en el mundo todos somos locos, los unos y los otros’. Divina locura la de estos payasos y Mayorga y qué suerte haberla vivido en el templo clásico de la palabra en nuestro siglo XXI.