El crim de la Germana Bel

Originalmente escrita en 1964, El crim de la Germana Bel (The Killing of Sister George) fue una obra con un cierto espíritu transgresor por la irreverencia de su temática y la valentía de utilizar, en una sociedad todavía conservadora, la figura protagonista de una actriz lesbiana. Hay que valorar, pues, su papel en la historia del teatro contemporáneo pero, también, asumir que su modernidad, con la mirada actual, ha quedado bastante anticuada. Hoy en día, una propuesta como ésta no se puede considerar nada impactante, sorprendente ni siquiera atrevida. De acuerdo que las palabrotas y el descaro de los diálogos pueden tener todavía su gracia pero, desgraciadamente, detrás de eso, sólo encontramos un argumento tópico, gastado y previsible. Su director, Rafael Calatayud, ha hecho un gran esfuerzo, en este sentido, al adaptar el texto de Frank Marcus para dotar el montaje de un aire vanguardista, con una puesta en escena brechtiana y una música al estilo alemán muy interesante y rompedora. También las interpretaciones de las actrices otorgan una fuerza especial a su drama disfrazado de comedia negra y, de este modo, se consigue salvar el espectáculo. Sin embargo, seguramente, no resultará tan divertida, ágil o descarada como pueden esperar gran parte de su público potencial.

La Pavana, una compañía histórica del teatro valenciano, ha llegado casi a final de temporada para proponernos este atípico musical de forma inesperada. Se ha elegido para la ocasión una antigua obra de Frank Marcus que incluso tuvo su adaptación en el cine, con escándalo y censura incluidos (eran los 60 y la industria americana todavía no permitía ni entendía un beso lésbico). La obra, evidentemente, ya está un poco pasada pero Rafael Calatayud ha optado para transformarla en una obra con canciones, con mucha mala leche y mucho humor.

Es cierto que las partes humorísticas y las cantadas funcionan mucho mejor que algunos diálogos, e incluso descompensan el conjunto. También se puede discutir la opción escenográfica y la repetición de determinados recursos, pero no se podrá negar que las cuatro actrices muestran un talento a prueba de bombas. En definitiva, un musical extraño que no se adscribe a ninguna de las modas actuales en esta materia. Un producto oscuro, muy oscuro, con mucha ironía de fondo y una libertad artística que quizás no funciona al cien por cien pero que ayuda a crear momentos espléndidos. En definitiva, un musical que no gustará a los incondicionales del género, pero sí a todos los que creemos que el género puede optar por otras formas y dar más de sí… al menos en nuestros teatros.

El cartell d'aquesta obra és una mostra prou significativa del tipus d'espectacle que gaudirem si ens apropem al Romea, tot reflectint el tipus de personatges i d'humor presents, els quals constitueixen la seva pròpia essència. De fet, la idea de partida de l'obra és prou atractiva i potent com per desenvolupar una història amb contingut, però malauradament, aquesta acaba sent víctima dels seus propis encerts i de les seves característiques identitàries. Així, només entrar a la sala, ens trobem amb un escenari minimalista que sembla estar a mig construir i en el que s'observen les entranyes de l'escenari. En aquest sentit, partint d'un pressupost ajustat, s'aconsegueix una escenografia atractiva, funcional i visual, que al fusionar-se amb la il·luminació elaborada de l'obra donen lloc a uns espais que es troben en sintonia amb el joc que planteja l'obra, el qual es mou entre la ficció i la realitat. No obstant, el seu ús excessiu i la immensitat de l'escenari acaben per jugar en la seva contra, a l'igual que ho fa un ús poc controlat de les seves excentricitats, les quals formaven part del seu atractiu original. Així, en diverses ocasions, les peces musicals encaixen de forma poc afortunada i la història es desenvolupa oscil·lant entre una direcció sovint monòtona i unes inflexions que van trencant el fil conductor. A més, durant gran part de la funció, costa bastant escoltar a les actrius parlar i, per tant, seguir els seus diàlegs, provocant que l'espectador no acabi d'entrar en l'espectacle. Tot i això, sempre és un plaer escoltar cantar a la Teresa Vallicrosa, la qual torna a mostrar un gran domini de la seva veu i una interpretació molt convincent i plena de matissos.

De vegades no hi ha prou en tenir un bon text, unes interpretacions brillants i una bona veu per ser un espectacle d’aquells que en diem rodó. Avui ha estat una d’aquelles vegades que no saps perquè no t’ha acabat de convèncer el que has vist, tot i que tots els seus ingredients eren més que bons.Com quan fas un arròs amb peix fresc i no t’ha quedat espectacular.

La companyia La Pavana ha triat el teatre Romea per celebrar el seu 30 aniversari, i nosaltres com a fidels seguidors d’aquesta companyia,  que  vàrem descobrir al Versus Teatre amb la adaptació de l’obra “Una jornada particular” (un dels millors treballs de la companyia), els hem anat seguint en totes les propostes que han portat a Barcelona.

El text és una adaptació que ha fet Rafael Calatayud de l’obra “The Killing of Sister George”” de Frank Marcus. La trama està situada en una sèrie televisiva de gran audiència. Ja en la seva estrena va portar molta polèmica davant d’una societat conservadora, com és l’estatunidenca, degut al seu fort contingut i alguna que altra escena lèsbica, estem parlant de l’any 1964. El tema gira al voltant del poder, la homosexualitat, les enveges, els vicis, la submissió, els interessos, les emocions ...

No es tracta d’un musical, tot i que les quatre actrius (Anna Casas, María José Peris, Mamen García i Teresa Vallicrosa) canten de meravella temes de Circus Contraption, Tiger Lillies i Amanda Palmer. Podríem dir que és un drama fet amb ironia i tocs d’humor.

Les interpretacions han estat totes genials. La protagonista (la germana Bel) ha estat interpretada per Teresa Villaciosa; el seu  paper és el d’una actriu madura (Julia), lesbiana, de caràcter fort i alcohòlica;  una estrella de la televisió , que des de fa anys interpreta el paper d’una monja bondadosa, rés a veure a com és ella en la seva vida real.

L’escenografia i la il·luminació correctes. No m’ha acabat de convèncer el tauló de fusta tot i que ha donat molt de joc a l’escenografia.

L’escena lèsbica sensacional !!!

Les veus espectaculars, sobre tot la de Teresa Vallicrosa, que tenia una sonoritat especialment agradable.

El so fatal. Nosaltres teníem fila 5 i ens costava de sentir el que deien, possiblement per això no em va acabar de convèncer.

El públic (molts amics de la companyia) van aplaudir i cridar amb ganes, la resta aplaudiments de cortesia.

Nosaltres no vam sortir gaire convençuts.