De mares i filles

La faula de Jean de la Fontaine de El moliner, el fill i el burro ens recorda que mai pots acontentar a ningú, que facis el que facis rebràs les crítiques d'un sector i que en definitiva has de viure i actuar d'acord amb les teves conviccions. El poliorama presenta una versió remasteritzada de la faula on es posa sobre la taula la importància dels teus actes, la necessitat de despullar-se sentimentalment i, per damunt de tot, el fet de viure la vida com tu vols i no com els altres volen que la visquis.

Annabel Totussaus i Mont Plans escenifiquen una conversa sincera i tendra. Natural a nivells altíssims i carregada de metàfores i de doble significat. L'experiència vital sempre és un grau i en les últimes hores de la vida tens alè per treure tot allò que en el seu moment es va quedar al tinter. La relació entre mare i filla, deteriorada pel pas del temps, pren aires renovats tot i les sorpreses que descol·loquen i que situen la vida al llindar entre la realitat i la ficció. Les dues úniques protagonistes es van repartint lliçons de vida com si es tractés d'un partit de tenis i d'aquesta manera teixeixen una història que empeny a "la mare" a ser una dona políticament incorrecta i sense escrúpols, fet que eleva la funció a una comèdia gens forçada.

Paco Mir cuina un gran projecte amb els ingredients necessaris per no considerar l'obra com a comèdia típica de converses previsibles. L'extriciclista posa sobre l'escenari una relació maternal que va cap a millor per demostrar que les coses importants de la vida, a vegades, són les més insignificants. Els petits detalls marquen la diferència i "De mares i filles" ho demostra amb els tocs punyents que es troba l'espectador entre somriures carregats de valors i empatia en els difícils moments de crisi sanitària que vivim.

 

Una comèdia escrita i dirigida per Paco Mir amb Mont Plans i Annabel Totusaus, una mare i una filla. Una proposta que es va estrenar, fa tot just un any, al Teatre Eòlia

Una mare i una filla es retroben a l’habitació d’un hospital després d’haver passat cinc anys sense parlar-se. Una conversa forçada en què la filla descobrirà aspectes inversemblants de la seva mare i de la seva família.

Aquesta proposta es deriva de l'obra de Paco Mir,  que va quedar finalista en el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2013, i que portava el títol de "I deien que plouria".

Amb DE MARES I FILLES, Paco Mir aconsegueix fer riure i fer plorar, un text amb una barreja d'emocions que ens aclapara i que ens arrosseguen a l'habitació de l'hospital on la mare i la filla parlen del passat i del present, de les 1001 coses que s'haurien de dir abans ..... que sigui massa tard.

Mont Plans i Annabel Totusaus són dues actrius que  tenen el do de la comèdia, però al mateix temps són capaces d'imprimir a les seves interpretacions el dramatisme necessari per donar la pàtina de seriositat que provoca en nosaltres, els espectadors, el toc de reflexió que el text busca.

Mont Plans (Artés, 1948) a qui hem vist treballar recentment a "El gran Mercado del Mundo" (vegeu aquella ressenya) (TNC, maig 2019), ... és coneguda per haver estat una de les actrius de referència de La Cubana i Dagoll Dagom, i una de les recordades "Teresinas". Una actriu que ha desenvolupat sempre una brillant feina teatral en tots tipus de papers i que aquesta nit ens ha captivat per la seva naturalitat.

Annabel Totusaus (Calafell, 1974) és també una actriu nascuda a La Cubana i actriu de Dagoll Dagom. L'última proposta en què la vam veure treballar va ser "El llibertí" (vegeu aquella ressenya) en aquest mateix teatre durant la temporada 2017/18.

Dues personalitats contrastades, una mare despreocupada, que viu la vida intensament i que far "volar coloms", les seves vivències són fruit de la seva imaginació? O realment ha viscut la vida que explica que ha viscut? Va viure realment el maig del 68 a París? És de veritat activista de GreenPeace?

La filla és una funcionària amb responsabilitats en la Conselleria de Salut, una dona de principis rígids que té tota la seva vida i la del seu fill, perfectament estructurada. Però és realment feliç amb la vida que porta? Cal ser tan terriblement perfecta?

Un aspecte que hauria de fer reflexionar a les noves generacions, del fet que el simple fet de "ser jove" no sempre vol dir ser més obert a viure en llibertat sense massa prejudicis; sovint els joves són molt més conservadors que els seus progenitors.

Dues persones que caminen per espais paral·lels sense ser conscients que les dues es necessiten i que en depenen l'una de l'altra. S'han anat distanciant i una discussió, cinc anys enrera, va fer que no es tornessin a parlar. I, ara, s'adonen del poc que saben l'una de l'altra.

Una posada en escena molt realista, d'una habitació d'hospital on les dues actrius van entrellaçant els seus records i les seves emocions. L'escenografia de Paula Bosch, la il·luminació d'Eudald Gili i la música de Jaume Vilaseca arrodoneixen la proposta.

Una proposta d'entreteniment, si, ... però una gran proposta i sobretot unes magnífiques interpretacions.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Una habitación de hospital; una madre y una hija que saldan cuentas después de cinco años de no hablarse. No es que sea una premisa muy original, pero sí prometedora. Y es que las relaciones familiares extremas, con una enfermedad de fondo, acostumbran a dar situaciones interesantes y diálogos punzantes. Si encima le añadimos ironía, sentido del humor y un personaje potente, de aquellos que sentencian a cada réplica, tendremos una obra que funcionará y que puede acabar convenciendo a los más reacios. Paco Mir conoce muy bien los resortes de la comedia y sabe como llegar a buen puerto con el material que tiene entre manos. Solo le podríamos reprochar cierta sensiblería hacia el final, y un exceso con las fantasías que explica la madre protagonista. Es cierto que el recurso de inventarse un pasado misterioso -o no- siempre ha dado buenos resultados a la comedia (especialmente en las sitcoms), pero se tiene que vigilar que el tono no salga del realismo establecido y que no traspase excesivamente la delicada frontera de la verosimilitud…

De todas formas, una comedia como esta solo puede funcionar bien del todo si tiene al frente una actriz capaz de dar los matices y la personalidad adecuada al personaje central. En este caso, Mont Plans crea un personaje con el que conectamos desde el primer minuto. Sus miedos, sus secretos, su socarronería… e incluso su sensibilidad la hacen enseguida muy próxima. Una cosa que, precisamente, no acaba de pasar con el personaje de la hija, interpretado por Annabel Totusaus. Vamos conociendo cosas de ella a lo largo de la pieza, pero el autor nos escatima muchos detalles y no deja que se acabe de abrir ante el espectador. Una lástima.