Daniel Veronese adapta y dirige El Nombre, una comedia escrita por Mathieu Delaporte que habla sobre la amistad y el afecto entre las personas. En esta pieza veremos como un encuentro entre amigos puede convertirse en un auténtico laboratorio sobre la hipocresía y la mezquindad.

Sinopsis

Una familia se reúne para celebrar la llegada de un bebé. Cuando el futuro padre responde a la pregunta del nombre escogido, su respuesta les deja a todos con la boca abierta.

Una comedia viva, real, delirante y emotiva donde tomar partido por algo o por alguien es la excusa perfecta para desahogar más profunda insatisfacción humana, dejando al descubierto los verdaderos problemas de los protagonistas.

Idioma:
Castellano

Sinopsis

Una familia se reúne para celebrar la llegada de un bebé. Cuando el futuro padre responde a la pregunta del nombre escogido, su respuesta les deja a todos con la boca abierta.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 3

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

A vueltas con lo cotidiano

El nombre parte de un tópico literario contemporáneo como es el de «la cena familiar con incidente aparentemente inocente que desencadena un seísmo emocional inesperado». El texto de Delaporte y Patellière confía demasiado en una anécdota ingeniosa de arranque como sustento de un conflicto que, a continuación, pierde gas hasta deshacerse como un azucarillo.

Veronese piensa un montaje que pone el foco en la naturalidad de los diálogos, de actores y actrices que se pisan cuando hablan, tal como pasa en la realidad, y el esfuerzo de la compañía es tremendo a la hora de transmitir la verdad de lo cotidiano. En realidad, el trabajo de los actores y del director está por encima de un texto que queriendo ser sutil acaba siendo de trazo grueso, que equivoca el ritmo de la intensidad emocional y que sucumbe a lo enfático en más de una ocasión.

24/11/2018
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Aparences

Us imagineu que durant un sopar familiar o amb amics, ens diguéssim tot el que pensem els uns dels altres?

“El nombre” (“Le Prénom”) és una comèdia teatral escrita per Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière.

Es va estrenar per primera vegada al Théâtre Édouard VII de París l’any 2010.

Dos anys després es va estrenar la versió cinematogràfica “Le Prénom”. Mateixa direcció i mateixos actors.

Pocs mesos després s’estrenava a Barcelona “El nom”, una versió en català de Jordi Galceran, dirigida i interpretada per Joel Joan. De seguida vaig comprar les entrades. No la vaig arribar a veure. Em vaig equivocar de dia !!!

En el 2017 es va fer l’adaptació cinematogràfica de “El Nom” de Galceran, i es va poder veure per TV3. Mateixa direcció i mateixos actors.

Quan vaig veure que “El nombre” venia al Tantarantana, no m’ho vaig pensar dues vegades, i vaig reservar les entrades pel mateix dia de l’estrena. Aquesta vegada no me la pensava perdre!!!

Aquesta nova versió de “El nombre” és una traducció de Gretel Stuyck, escrita i dirigida per l’argentí Daniel Veronese i interpretada per la companyia GL Producciones. Aquesta companyia va ser fundada al 2004 per les actrius May Pascual i Gloria López, que juntament amb Orencio Ortega, Pedro Morales i Jesús Calvo, són els protagonistes d’aquesta divertida comèdia teatral. El protagonisme dels personatges és igual per a tots els actors. Tots es mostren amb naturalitat, són creïbles. En cadascun d’ells hi podem veure alguns trets que els caracteritzen, com la irritabilitat, la inseguretat, la generositat, la paciència, la gelosia, l’egocentrisme,...

L’obra ens parla de la fragilitat de les relacions humanes, de la complexitat de les amistats, de les nostres debilitats, del poder de la confiança, de la doble moral, dels tabús, dels prejudicis i de la mesquinesa.

Un sopar entre amics. Una de les parelles convidades anuncien el sexe del fill que estan esperant. La paternitat passa a ser el tema de conversa. Tothom està feliç, riuen i ho celebren. De cop i volta tot es capgira en l’instant que el futur pare revela quin serà el nom que han triat de posar al seu fill. El nom serà el detonant de que tot plegat es converteixi en un seguit de retrets i discussions. De mica en mica van caient les màscares, apareixen els veritables pensaments, les mentires i els secrets que han estat silenciats. Els veiem com són en realitat. Quanta hipocresia !!!

Us la recomano perquè gaudireu d’un text intel·ligent, uns diàlegs brillants, unes grans interpretacions i un sorprenent final.

17/11/2018
Toni Riba

El Tantarantana es vesteix de Goya… per què?
Entrem a la sala Tantarantana i veiem una escenografia customista, una sala d’estar atapeïda que recorda un escenari de teatre amateur. Tot frontal, tot sortit de l’Ikea.
Pels qui hagueu vist o llegit «El nom», la versió que va dirigir Joel Joan fa 3 o 4 anys al Goya us sorprendrà veure com aquesta versió, de la mà de Veronese i aparentment dirigida per ell (qui s’ho creu, això?), sembla escrita a l’Espanya de la transició: un text ple de tòpics amb una pudent olor a masclisme ranci. Tan és així que si la dona no repeteix 4 o 5 vegades que se’n va a la cuina a buscar part del sopar o a l’habitació perquè els nens ploren i oportunament deixa l’espai central als 3 homes, no ho fa cap.
Sortida d’una companyia andalusa, el Tantarantana ens porta, innexplicablament, un text que poc o res aporta a l’imaginari (o discurs, com volgueu) de l’espectador contemporani català. Una sala que ens acostuma a oferir programacions més arriscades i que situa a la seva sala petita produccions molt més interessants. Per què, Tantarantana?
De l’obra en sí no hi ha gaire més a dir. Li manca ritme, els actors no saben què diuen (això és degut a que no hi ha director) i tot és una suma de tics actorals i sense sentits de muntatge, forçat fins l’extrem per justificar situacions o intentar donar ritme «físic».
L’actor «principal», el Pedro, només fa que pujar-se els pantalons i picar-se les cames constantment, alhora que aixeca les espatlles i es recol·loca les ulleres, que li cauen. Un grapat de tics que evidencient la tònica general «Què faig aquí?».
– Per què li dic al meu marit que deixi de beure si no passo 15 segons sense una copa de vi a la mà?
– Per què marxo a sopar al sofà quan tots estem a la taula i a ningú li sembla que li importi?
– Per què llenço coses pel terra, enmig d’un minúscul menjador, i no les recullo fins 15 o 20 minuts més tard, casualment després de llençar una rèplica que hi fa referència?
– Per què quan no tinc frase moro completament i em mantinc estàtic durant el temps que faci falta, fins que em toca parlar?
– Per què no hi ha direcció??? On és la direcció d’actors? Al Tantarantana, segur que no.
Probablement els acudits farien riure algú de la sala si els actors no fessin teatre amateur. Però el que em preocupa, d’altra banda, és que algú com la Neus Mònico (que no dubto de l’experiència que té anant al teatre) animi a veure una obra així.
I em pregunto, un altre cop: per què? Per què Tantarantana, per què companyia de teatre i per què, Neus Mònico?

17/11/2018

Deja tu opinión

El Tantarantana estrena 'El Nombre' dirigida por Daniel Veronese

El Teatre Tantarantana estrena El Nombre, una comedia de los dramaturgos franceses Matthieu Delaporte y Alexandre de la Patellière, en la versión dirigida por Daniel Veronese. Esta es la segunda vez, después de Cena con amigos, que la […]

13 noviembre 2018

8 espectáculos imprescindibles en clave latinoamericana

La cartelera de Barcelona se ha llenado, últimamente, de un buen conjunto de obras con un marcado carácter latinoamericano. Sea por la dirección, la dramaturgia o parte del reparto, aquí […]

25 octubre 2018