Todo lo que necesitas para ir al teatro

Daniel Veronese: El nombre

Daniel Veronese: El nombre

Daniel Veronese adapta y dirige El Nombre, una comedia escrita por Mathieu Delaporte que habla sobre la amistad y el afecto entre las personas. En esta pieza veremos como un encuentro entre amigos puede convertirse en un auténtico laboratorio sobre la hipocresía y la mezquindad.

Sinopsis

Una familia se reúne para celebrar la llegada de un bebé. Cuando el futuro padre responde a la pregunta del nombre escogido, su respuesta les deja a todos con la boca abierta.

Una comedia viva, real, delirante y emotiva donde tomar partido por algo o por alguien es la excusa perfecta para desahogar más profunda insatisfacción humana, dejando al descubierto los verdaderos problemas de los protagonistas.

Fotos

Daniel Veronese: El nombreDaniel Veronese: El nombreDaniel Veronese: El nombre

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • Toni Riba
    Toni Riba
    12345

    El Tantarantana es vesteix de Goya… per què?

    Entrem a la sala Tantarantana i veiem una escenografia customista, una sala d’estar atapeïda que recorda un escenari de teatre amateur. Tot frontal, tot sortit de l’Ikea.

    Pels qui hagueu vist o llegit “El nom”, la versió que va dirigir Joel Joan fa 3 o 4 anys al Goya us sorprendrà veure com aquesta versió, de la mà de Veronese i aparentment dirigida per ell (qui s’ho creu, això?), sembla escrita a l’Espanya de la transició: un text ple de tòpics amb una pudent olor a masclisme ranci. Tan és així que si la dona no repeteix 4 o 5 vegades que se’n va a la cuina a buscar part del sopar o a l’habitació perquè els nens ploren i oportunament deixa l’espai central als 3 homes, no ho fa cap.

    Sortida d’una companyia andalusa, el Tantarantana ens porta, innexplicablament, un text que poc o res aporta a l’imaginari (o discurs, com volgueu) de l’espectador contemporani català. Una sala que ens acostuma a oferir programacions més arriscades i que situa a la seva sala petita produccions molt més interessants. Per què, Tantarantana?

    De l’obra en sí no hi ha gaire més a dir. Li manca ritme, els actors no saben què diuen (això és degut a que no hi ha director) i tot és una suma de tics actorals i sense sentits de muntatge, forçat fins l’extrem per justificar situacions o intentar donar ritme “físic”.

    L’actor “principal”, el Pedro, només fa que pujar-se els pantalons i picar-se les cames constantment, alhora que aixeca les espatlles i es recol·loca les ulleres, que li cauen. Un grapat de tics que evidencient la tònica general “Què faig aquí?”.

    – Per què li dic al meu marit que deixi de beure si no passo 15 segons sense una copa de vi a la mà?
    – Per què marxo a sopar al sofà quan tots estem a la taula i a ningú li sembla que li importi?
    – Per què llenço coses pel terra, enmig d’un minúscul menjador, i no les recullo fins 15 o 20 minuts més tard, casualment després de llençar una rèplica que hi fa referència?
    – Per què quan no tinc frase moro completament i em mantinc estàtic durant el temps que faci falta, fins que em toca parlar?
    – Per què no hi ha direcció??? On és la direcció d’actors? Al Tantarantana, segur que no.

    Probablement els acudits farien riure algú de la sala si els actors no fessin teatre amateur. Però el que em preocupa, d’altra banda, és que algú com la Neus Mònico (que no dubto de l’experiència que té anant al teatre) animi a veure una obra així.

    I em pregunto, un altre cop: per què? Per què Tantarantana, per què companyia de teatre i per què, Neus Mònico?

    17/11/2018

Artículos relacionados