Sol Picó: Dancing with frogs

Según dice Sol Picó en el programa de mano del espectáculo, después de We Women había ganas de «ver la otra parte y comprobar si se complementa, si se repele, si encaja…» Y es así como surgió este montaje interpretado por siete actores-bailarines. Un montaje que disecciona la masculinidad del siglo XXI y analiza estereotipos y clichés que todavía existen, pero siempre con espíritu crítico y un sentido del humor sin complejos. Aún así, hay un exceso de tópicos y una carencia de profundidad en algunos perfiles que sólo se apuntan, como por ejemplo el del homosexual que quiere tener hijos, el del seductor que ha perdido los papeles o el del agresor. Perfiles que quizás aportarían un aire más original a todo el conjunto.

El principal acierto de Picó es el casting escogido, en el que se mezclan con acierto actores, bailarines y cantantes. Todos ellos se mueven como pez en el agua a pesar de las difíciles situaciones en las que los coloca la coreógrafa. Y es que tanto es si suena Queen o si suena El Fary, si un pene enorme empieza a hacer de Botafumeiro o si se improvisa una procesión al ritmo de Una furtiva lágrima. En definitiva, un espectáculo que se ve con interés, que demuestra nuevamente la ya probada profesionalidad de Picó, pero que deja con ganas de haber ido un paso más allá.

La nova producció de la coreògrafa Sol Picó se centra en l’home i aquesta peça pretén ser una reflexió del món de la masculinitat. Marta Galán és la dramaturga d'aquesta proposta.

Set intèrprets, un equip artístic format pels músics Pere Jou i Antoni Comas, l'actor Elías Torrecillas i els ballarins Daniel Corrales, Junyi Sun, Valentí Rocamora i Guillermo Weickert.

Tots ells es posen a la pell dels homes del segle XXI. Ha estat un procés de creació fet d'improvisacions i el resultat és una mena de performance amb els diferents models de masculinitat a l'escenari.

A nosaltres la proposta no ens ha agradat gens, fins i tot ens ha molestat en algun moment i l'hem trobat tòpica, previsible i força barruera com l'escena on tots baten un ou d'esquenes al públic simulant que s'estan masturbant (i el trist és que bona part dels espectadors, els hi riu la gràcia). O l'enorme escultura en forma de penis que a moments els amenaça i que com un enorme "botafumeiro" amb encens inclòs, oscil·la a banda i banda de l'espai escènic. Performance provocativa, molta ... dansa ben poca.

Un "espectacle" on s'ha volgut remarcar l'excés de testorena en els "mascles" (segons la seva creadora) i no s'ha tallat ni un pèl en incloure escenes que almenys a nosaltres ens va provocar vergonya aliena, fent "ballar" als homes al son de "boti, boti, boti maricón el que no boti"... entre altres "perles".

Ens ha semblat bàsicament una PERFORMANCE amb ganes de provocar, mes que un espectacle de dansa, ja que realment de dansa vàrem veure escassos minuts; ens va donar la sensació que estàvem encara en el procés creatiu de l'espectacle, on hi ha moltes descoordinacions o "enfrontaments masclistes" entre ells, mes que un producte cultural acabat.

La nostra baixa valoració és deguda, a què nosaltres vàrem pagar les entrades per veure un espectacle de dansa i no pas per veure el que se'ns va presentar.

En acabar bona part del públic en peus aplaudint les ocurrències de la seva "coreògrafa" predilecta... i un munt de "bravos". Nosaltres fugim escaldats i fins i tot emprenyats pel que acabem de veure.

Per llegir l'apunt original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ