Cúbit

“Cúbit” és un text teatral de Josep Maria Miró que va escriure expressament per la cia La Ruta 40. Es va estrenar fa un parell d’anys a la sala La Planeta dins el Temporada Alta, i es va poder veure poc després al Teatre de l’Aurora d’Igualada, que és on la vaig veure per primera vegada.

Una fotografia. Uns protagonistes. Una visió diferent davant un mateix fet.

El propi Josep Maria Miró n’és el responsable de la direcció.

Pel que fa a la interpretació, molt bona en general i una extraordinària Anna Azcona en particular.

El disseny de l’espai escènic de la Xesca Salvà és en sí una metàfora del mateix text i de la mateixa família: “des de dins es pot veure fora però, en canvi, des de fora no es pot veure aquí dins”. Una casa. Dos espais escènics, l’interior de la casa i el jardí. Cara i creu. Dins i fora. El que es veu i el que som en realitat. El que es diu a la cara i el que es diu pel darrera. Opinions contradictòries.

El disseny de llums d’August Viladomat és una de les parts més important dins la posada en escena. Foscor i llum per marcar les diferents fragmentacions escèniques, i per presentar escenes paral·leles en dos plans diferents.

Diàlegs afilats i plens d’ironia.

Misteri i girs argumentals sobtats.

 “Cúbit” és una obra que ens parla sobre la construcció i la desconstrucció de la memòria, de com cadascun de nosaltres crea el seu relat a partir dels seus propis records. No es tracta de veritats o mentides, sinó que cada personatge recorda o l’interpreta un fet de manera diferent. Cadascun d’ell  creu tenir la raó per que creu en la seva veritat.

No us heu trobat mai davant vostre a dues persones explicant una versió dels mateixos fets de manera diferent?  Una mateixa realitat i dues maneres de veure-la.

“Cúbit” és una barreja de mals entesos, remordiments, enveges, mentides i suposicions. És el què recordem o creiem recordar. És allò que obviem o no volem recordar. És deformar inconscient o de manera conscient el relat per acomodar-lo a la nostra conveniència. Falta de comunicació?, problemes no resolts? diferent percepció de la realitat?,...

Josep Maria Miró explora la distància que existeix entre el relat oficial i la realitat, i ens far reflexionar sobre el concepte de la veritat , de la mateixa manera que ja ho va fer en “El principi d’Arquímedes”, una de les seves obres amb més recorregut internacional.

 

Hi ha qui es queixa que es facin reposicions d’obres de teatre que ja s’han vist; jo en penso tot el contrari. Per un costat crec que és una bona oportunitat de veure una obra que en el seu dia, per x qüestions, no s’hi va anar, i per un altre si us va agradar, poder tornar a gaudir-ne de nou, com és en el meu cas . El que no he entès mai és perquè ningú s’estranya si veiem una pel·lícula un munt de vegades,  i tot el contrari quan es tracta d’una obra de teatre? Així que tan si l’heu vist com no, us recomano que hi aneu.

Un últim consell, per acabar d’arrodonir l’experiència, llegiu-vos també el text. Això sí,en aquests cas us recomano que el llegiu després de veure l’obra. Saber tot el que passa per endavant ens fa perdre aquella part de misteri i intriga que tant m’agrada de les obres d’en Josep Maria Miró.

Probablemente, lo más interesante de la compañía La Ruta 40 es que no está vinculada a un dramaturgo o director con un sello concreto, sino que se trata, más bien, de un equipo artístico con un criterio, filosofía e intereses comunes que toman diferentes formas escénicas dependiendo del proyecto. En este caso, han sumado fuerzas con Josep Maria Miró para confeccionar un interesante ejercicio sobre la memoria individual y familiar. Con una mezcla de drama y thriller, habitual en el teatro de Miró, Cúbit crece a fuego lento, desde una calma inquietante que esconde una violencia sutilmente presente en todo momento. No se trata exactamente de un juego de verdades y mentiras sino, más bien, un diagrama sobre las interpretaciones de los hechos, donde la tensión entre los personajes supone un papel clave para mantener el interés y hacer estallar el conflicto en el momento preciso. La complicidad del reparto es espléndida y esto ayuda a sentir a un grupo de intérpretes conectados entre ellos, a pesar de la frialdad o la distancia de sus personajes. Como parte de la propuesta, también quedan algunos interrogantes en el aire que, en cierto modo, forman parte de la ambigüedad de la misma historia y, por lo tanto, se puede considerar tanto un mérito como un defecto, según el tipo de espectador que la juzgue. En cualquier caso, estamos ante un espectáculo sólido, vibrante y bien ejecutado que, con no muchos medios, consigue cautivar y crear un universo muy rico en matices.

Dos hijos vuelven a la casa familiar donde vive su madre. Para su sorpresa y shock se encuentran a un joven, viejo conocido, instalado allí para ayudar a la madre en un proyecto editorial. Se nota la tensión y se mastica el conflicto desde el primer momento. Los tres jóvenes se buscan, se encuentran, se rehúyen… marcados por recuerdos del pasado.

Es una obra de una gran violencia, no por lo que vemos o se dice sino porque aquello es un polvorín y todos están a punto de encender la mecha. Y todos saben que el mínimo gesto, una mala respuesta, provocará una batalla que reabrirá heridas aparentemente cicatrizadas y donde se cuestionará la verdad oficial de sus vidas. Y aún así, no dejan de retarse. El pasado siempre nos atrapa, pero ¿qué pasado llama a la puerta? ¿Recordamos lo que nos han dicho que pasó? ¿Lo que hemos querido creer que sucedió? ¿Nos podemos fiar de nuestros recuerdos? Tema fascinante: la memoria creativa, la desubicada, la implantada… Al fin y al cabo, somos el resultado de los recuerdos. Actuamos, sentimos, pensamos sobre la base de toda nuestra trayectoria. Si nos eliminan un recuerdo, ¿seríamos los mismos? ¿Y si nos lo cambian? ¿Qué pasa cuando descubrimos que aquel hecho que nos marcó, no pasó exactamente como creemos? ¿Cuántas mentiras aceptamos para facilitar la convivencia?

A este gran texto de Pau Miró le acompaña una muy creativa escenografía que nos permite ver lo que pasa dentro y fuera de la casa en momentos simultáneos. Así, escuchamos una conversación y la de quienes la miran de lejos y deducen de qué hablan aquellos. Y esta intuición pasa a ser su verdad y se actúa en consecuencia. Fascinante.

Y como siempre con La Ruta 40, grandes interpretaciones de Alberto Dïaz, Albert Prat y Sergi Torrecilla, acompañados por una magnífica Anna Azcona, todos ellos transmiten el miedo, la tensión latente, sus dos caras y el daño que pueden hacer.

Dos fills van a veure la mare quasi d'imprevist. L'un hi va poc, l'altre mai. Ella, una intel·lectual, viu sola classificant documents de la fundació que van crear amb el seu marit i un company ara també mort. Sola? Doncs no, resulta que ara l'ajuda el fill del company fundador, amb el que al final van tenir moltes diferències. La tensió es palpa des del primer moment i els desacords afloren amb certa brutalitat. A més el fill ajudant era company d'escola d'ells. Què va passar entre els fundadors? I com és que ara ha llogat el fill de l'altra per ajudar-la?

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2lfcuH0

CÚBIT va ser estrenada el 30 de setembre de 2016 a la Sala la Planeta, dins del Festival Temporada Alta i és una creació de la companyia "La Ruta 40", companyia fundada l'any 2011 a Barcelona per Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla.

Escrita i dirigida per Josep Maria Miró ens explica la història de dos germans que visiten la casa familiar on viu la seva mare, Paula, vídua. Anna Azcona ens ha ofert una interpretació magnifica, una actriu que seguim i que ens agrada molt per la seva varietat de registres i la seva marcada personalitat.

El fill gran es Lluc (David Menéndez), treballa en el món del periodisme i les arts gràfiques i viu en parella. No acostuma a visitar la mare.

El fill petit és en Bernat (excel·lent Sergi Torrecilla) que està fent un màster en algun lloc de l'estranger, ell visita més assíduament la mare.

En tornar a casa descobreixen que la mare ha contractat a un jove, l'Oriol (Alberto Díaz), per ajudar-la a escriure un llibre commemoratiu de la fundació que la família va crear 25 anys enrere. Els dos germans viuen amb recel i perplexitat que la Paula hagi escollit com ajudant el fill d'algú amb qui els pares, segons ells recorden, van acabar trencant i que sobretot l'hagi acollit a la casa familiar.

Però, que hi ha de veritat o mentida en els records ? Com pot marcar la convivència avui un relat del passat? Fins a quin punt és veraç un relat oficial ? Què es perd per sempre en el camí de fer-lo?

Un text que ens parla de la construcció i la destrucció de la memòria. Un joc amb el concepte de la “veritat” que es pot modificar en funció del personatge que l’observa.

Una posada en escena que ens mostra clarament la cara i la creu de les escenes, el que diuen els personatges cara a cara i el que diuen quan parlen a l’esquena.

A l'escenari, dos espais, l'interior de la casa i el jardí, separats per un vidre. Des de dins es veu el que passa a l'exterior però no al revès. Els personatges actuen de forma diferent dins i fora, la seva perspectiva dels fets és diferent.

La manipulació, la mentida, la culpa, la rancúnia, ... i la necessitat de tirar endavant. Una barreja perfecta. El text presenta un caire d'intriga que encara el fa més atraient.

Si voleu llegir la nostra valoració original sencera, només heu de clicar AQUÍ