El Teatre Lliure de Gràcia ha iniciat temporada amb dues estrenes que són des del meu parer imprescindibles:” CrecEnUnSolDéu” i “Dona no reeducable, dos monòlegs de Stefano Massini que ha traduït i dirigit Lluís Pasqual. La primera interpretada per l’actriu Rosa Maria Sardà i la segona per l’actriu Míriam Iscla. Dos textos molt potents, carregats de violència, que no et deixen indiferent. Jo he sortit bastant tocada de les dues funcions.

En “CrecEnUnSolDéu” Rosa Maria Sardà dóna vida a tres dones, de religions diferents, en mig del conflicte de la franja de Gaza. Tres maneres de viure i veure una mateixa situació depenent de la cultura a la que pertanyen. Una mirada occidental, jueva i islàmica.

Un focus damunt de l’escenari, projectat sobre l’actriu, reflectirà una llum d’un color diferent per cadascun dels tres personatges.

Shirin Akhas: estudiant islàmica, nacionalitat palestina, edat 20 anys. És una noia que no abaixa el cap i segueix les instruccions que mana la seva religió. Llum rosat-lilós.

Eden Golan: Professora d’història jueva , nacionalitat israeliana, edat 50 anys. És la visió de saber el que no està be, però no s’hi pot oposar, perquè és la ideologia del seu poble i no obeir seria anar en contra dels seus. Llum ataronjat.

Mina Wilkinson: Militar, nacionalitat nord americana, edat 40 anys. És la visió més freda i calculadora de les tres. Ni l’interessa, ni ho vol entendre. Segueix dintre del seu món creient que és perfecte. Llum blanca.

Tres identitats, tres maneres de veure una realitat, tres dones diferents entre si, que coincideixen en un mateix temps, un mateix espai , i un final en comú.

Que és el que està bé i el que no ?. No hi ha bons ni dolents, tan sols víctimes d’una realitat, d’un país i d’una cultura diferents. La sort o no de néixer en un o altre indret del planeta.

Un text extraordinari i una magnífica interpretació de Rosa Mª Sardà, que ho ha donat tot, posant-se en la pell de cadascuna de les protagonistes. Al final fins hi tot l’he vist emocionar-se.

El públic hem aplaudit durant molta estona al final de la funció.

És molt més; és una interpretació extraordinària de la Sardà sota la batuta d'un gran Pasqual. Ens han enganyat amb una escenografia monacal —una tarima i un pupitre de lectura—, on l'actriu ha començat a crèixer i crèixer... fins a altures increibles. No, no és una lectura. Tres dones ens expliquen les seves vivències en una zona en la que quasi no és posible la vida: la franja de Gaza: una estudiant a punt d'autoimmolar-se, una professora jueva d'universitat, gens integrista, però terroritzada pels atemptats, i una militar nord americana desplaçada allà en funcions de seguretat. L'autor no pren partit, però col·loca al espectador allà, al mig perquè decideixi pel seu compte. Quina putada !

http://bit.ly/1R73UAy