Com els grecs

Grans interpretacions en una adaptació d’Èdip Rei en l’època de Margaret Thatcher. Quan s’allunya una mica de la tragèdia de Sofòcles és quan sembla mínimament interessant. Podria haver donat per molt més.

Una obra MOLT intensa, amb el repertori d’insults més increïble que es pugui imaginar, i amb quatre actors boníssims. El problema és que el text és en alguns punts massa dens i extens i frena el ritme. Els actors resolen el problema parlant a tota màquina però tot i així acaba havent punts més febles i els conjunt és irregular. Els quatre, en tot cas, estan fantàstics! I punts extra per la Mercè Arànega en l’escena de l’esfinx…

Un contundent text ple de repeticions i paraules malsonants, tan punyents que fins i tot maten. Mots obscens que els personatges pronuncien sense filtre, ofenent les nostres oïdes, i que actuen com un revulsiu que sacseja consciències i ens expulsa sense miraments de la nostra zona de confort. Només actors i actrius amb un gran bagatge interpretatiu podien fer creïbles personatges tan complexos i histriònics com aquests i francament, aquest muntatge ha comptat amb un excel·lent elenc actoral: quatre bèsties de l’escena per a aquesta ferotge història de violència i d’amor. Una obra que costa de pair i provoca una reacció contradictòria.És tan transgressora que no us deixarà indiferents: agrada o no agrada, no hi ha terme mig. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/04/28/com-els-grecs/

El reparto es un lujo, aunque a veces abusan un poco de histrionismo… Pero la recomiendo. Por los actores y porque no es tan fácil ver un Berkoff, y la idea del Edipo invertido sigue funcionando muy bien para explicar el Invierno del Descontento, a Thatcher e incluso el Brexit.

Obra donde se interpreta el mito de Edipo pero modernizado en los años 80 y en un Londres de la época Tatcher.
Con una escenografía muy vistosa y muy útil para hacer entrar personajes y objetos necesarios durante la representación.
También un aplauso a la iluminación y a los efectos de sonido que acompañan perfectamente el transcurso de la obra.
Indudable el buen hacer de todos los actores. Maravillosos! Dando todo en cada representación.
Pero… tengo que admitir que el texto no me llegó demasiado. Demasiados gritos, demasiadas palabrotas, demasiados espumarajos saliendo de la boca de los actores, demasiado monólogos poéticos que no me decían demasiado…
Debo de ser de los pocos que no salieron muy contentos del teatro porque toda la platea salió encantado.
No me puede gustar todo… jajajaja

Una nit de teatre per a gaudir-la en intensitat davant d’una obra impactant amb un llenguatge brutal i al propi temps bell amb una posada en escena plena de força capaç de barrejar poesia, erotisme i violència al servei d’un text demolidor i cru només possible de ser transmès amb una interpretació superba i una direcció capaç d’extreure els més mínims detalls a un text intens i en ocasions difícil, que la traducció de Joan Sellent crec ha trsmes tota la força del text original. Aquesta versió d’un Èdip contemporani estrenada el 1980 conserva avui tota la vigència, els valors de la nostra societat i les crisis que ens han portat on ara estem i al mateix temps un cant al amor sense limits.Centranme en l’obra per a mi el text és enorme, colpidor, i només possible de transmetre la seva intensitat amb una interpretació inevitablement enorme per fer-ho creïble.Quatre grans del teatre del nostre país a nivell màxim, tant Sílvia Bel, Pep Cruz, Mercè Aranega i Pablo Derqui, inmens en un paper dur i agotador.Destacaria també l’espai escènic, sonor i la iluminacio,tot perfecte sota la direcció magistral de Josep Maria Mestres,cal insistir una traduccio brillant de Joan Sallent.El Lliure segueix sent un teatre al que pots anar-hi sense saver que vas a veure i dificilment sortir defraudat

Molt ben traduïda, dirigida i interpretada.

Ahir al Lliure vaig estar veient aquesta obra del dramaturg britànic Steven Berkoff, que ens situa a Londres a la dècada dels 80 en l’època Thatcher i que magníficament dirigeix ​​Josep Maria Mestres. Berkoff ha convertit de manera valenta i arriscada Èdip de Sòfocles en una història d’amor, passió i violència. Amb un llenguatge poètic, alhora que transgressor Èdip ara Eddy, ens va desgranant amb una força i intensitat brutal l’amor que sent per la seva dona i alhora per la seva mare, un cant a l’amor. En aquest cas al final Eddy no es treu els ulls però si ens deixa un monòleg d’una extrema bellesa. Una escenografia molt ben aconseguida amb un espai escènic diàfan i en la qual tots els elements de l’atrezzo, entren i surten d’escena segons la necessitat del moment. I pel que fa a la interpretació un repartiment de luxe encapçalat per Pablo Derqui en el personatge d’Eddy amb el que està brillant, Mercè Aránega i Pep Cruz broden els diferents personatges que interpreten i Silvia Bel, sorprenent. Una obra que cal veure, tot i que de ben segur generarà polèmica i opinions contraposades