Carles Sans: Per fi sol

Per a tots aquells que hem seguit la seva trajectòria, la companyia el Tricicle és ja un sinònim de familiaritat i de sentir-nos com a casa. És que porten anys i anys voltant pels nostres escenaris. Però els canvis arriben sempre, fins i tot per a ells, que ens tenien avesats a ser tres, i al seu humor mut, però de riure explosiu i sorollós. Aquesta vegada, ni tres actors, ni silenci sobre l’escenari. El títol ho diu tot: Per fi sol. I sol, sol amb la seva veu, Carles Sans ens posarà nostàlgics amb un viatge memorable cap a les anècdotes que han format part del llarg camí escènic del Tricicle. Anècdotes potser exagerades, potser maquillades, potser hàbilment col·locades per fer un relat dels fets més atractiu. No importa. Trobarem en aquest espectacle l’essència del Tricicle més autèntic per fer-nos sentir, de nou, un cop més a casa. Un monòleg, sí: Per fi sol. Però amb l’absència de Joan Gràcia i Paco Mir més present que mai.

Carles Sans, és un dels membres de “El Tricicle”, i aquest cop puja a l’escenari amb “Per fi sol!” un monòleg que amb anècdotes, batalletes que ha viscut i algun secret ens vol fer passar l’estona durant uns 90 minuts.

Tal com diu al començament, El Tricicle eren un grassonet, un calbet i el guapo. El guapo, com no pot ser, és el Carles Sans. Com que han estat unes quantes dècades amb el Tricicle, moltes de les anècdotes havien de veure amb ells. Quaranta anys donen per a molt. Altres eren més acudits que han anat a boca-orella i que se’ls fa propis.

Doncs si, sembla que una de les potes del Tricicle per fi diu alguna cosa. Després de molts anys sense obrir la boca en escena, d’estar dedicat a l’humor gestual en una de les companyies que ha recorregut tot el món, aquesta nit es presenta com a monologuista per explicar una mica les seves experiències.

Veure en pantalla els inicis del Tricicle. Veure com van començar al Llantiol de Barcelona, com ens explica que la primera vegada que els seus pares van veure actuar conjuntament amb el Joan i el Paco, són moments entendridors.

Aquest espectacle parteix dels secrets del Tricicle i es queda en això. En moments que alguns semblen divertits, però que no serveix per poder estar quasi 90 minuts rient. La veritat és que poc vaig riure durant l’espectacle. S’ha de dir, que Carles Sans domina a la perfecció el temps per anar explicant la seva, i domina a la perfecció el poder de la paraula. Però al meu parer, es queda en això, un gran domini.

Si voleu veure la resta de la meva opinió la podeu trobar al següent enllaç.

A estas alturas de la historia nadie pone en cuestión la gran capacidad cómica de Carles Sans. Tras 40 años de comedia gestual sin abrir la boca en Tricicle, junto a Joan Gràcia y Paco Mir, el cómico debuta en solitario con “Per fi sol”. Pero además de su aparición en solitario, Sans sorprende por su cambio de registro, ya que decide dar un giro de 360 grados para sustituir una de las características más reconocidas de su carrera hasta el momento, el humor mudo, por el monólogo hablado.

Nada más comenzar el espectáculo lanza una advertencia; no piensa hacer mimo, lleva toda la vida deseando hablar y ahora, por fin, lo va a hacer. Tras un breve e irónico número de mimo destinado a todos aquellos nostálgicos que venían buscando reminiscencias de Tricicle, el cómico comienza a relatar distintas anécdotas de la reconocida compañía.

Su carisma y su trayectoria lo abalan, tiene al público en el bolsillo y nadie puede negar que sus gags están funcionando en la sala. Desde su gira en Japón hasta la forma en la que compagina su carrera profesional con su relación amorosa, Carles Sans nos invita a reírnos de su vida, tanto personal como profesional. Un cocktail servido a buen ritmo, ideal para la generación que vivió el auge de Tricicle y que recuerda con nostalgia números tan eternos como la isla o los bebés.

Puede que algunos echen de menos una exhibición de su enorme capacidad gestual o que incluso consideren sus gags hablados una serie de lugares comunes que no destacan por su originalidad. Pero, en cualquier caso, Carles Sans ya nos lo ha advertido, esta obra está dirigida a los seguidores de la trayectoria de Tricicle, y no a los nostálgicos de su comedia gestual.