Canto jo i la muntanya balla

Guillem Albà y Joan Arqué creyeron que la novela de Irene Solà “Canto jo i la muntanya balla” podria ser adaptada al teatro y La Perla 29 confió en ellos para su dirección y puso a su disposición la Biblioteca de Catalunya y su magnífico escenario. Si ya me entusiasmó la novela, su adaptación al teatro me ha fascinado. Solà mezcla el mundo rural con las fantasías que la inmensidad del paisaje y de las montañas inspiran en sus habitantes. El poder de las fuerzas de la naturaleza, su belleza y crueldad desencadenan historias de contrapoder y defensa como son las de las “mujeres de agua” o las brujas, como un tour de force entre el hombre y la montaña. Esta lucha aparece ya en el primer acto cuando las brujas celebran de manera despiadada la derrota del hombre atravesado por un rayo.

Como dice José Eduardo Agualus: “hay pasados que atraviesan siglos sin que el tiempo los corrompa”, la montaña está presente a lo largo de la historia y ella continua imperturbable, serena, observando los restos de la historia, de una guerra civil cruel, de un pasado que surge desde el fondo de su alma y que nota la humedad de la desgracia.

Solà da voz y pensamiento a los hombres y mujeres, a las plantas y a los animales. Es una gran fiesta participativa de todos los elementos de la naturaleza y la dramaturgia de Claudia Cedó es respetuosa con la narración hasta los últimos detalles. El nacimiento del corzo es de una delicadeza sublime y el pensamiento del perro mientras Mia inicia una relación sexual es indescriptible. Ella consigue situarnos en cada uno de los escenarios de manera sencilla mediante unas estructuras de madera que sirven a la vez de mesa, de montaña, de bar, de bosque y que son manejadas por los actores y actrices con gran facilidad. Las escenas se acompañan con la música de Judit Neddermann, inquietante a veces, melodiosa en otras como la bonita canción de las mentiras.

Los actores y actrices Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores y Amaia Miranda realizan un trabajo coral, cambiando continuamente de personaje, de registro o de voz, moviéndose ágilmente por este escenario arenoso, oscuro y mágico de la Biblioteca de Catalunya

La probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d'1 entre 3.000.000, el que vindria a ser un acte ple de mala sort. La història d'Irene Solà ens fa navegar per tot aquest mar de males decisions i mala sort a la vida. Només la potència dels sentiments, arrelats a la natura, fa que els personatges es mantinguin vius. Canto jo i la muntanya balla no es podria representar a cap altre espai que no fos a l'acollidora Biblioteca de Catalunya. Una trobada delicada, cuidada i cosida a base de salts en el temps i capítols del llibre, que per aquells qui hem llegit la novel·la (100% recomanable fer-ho abans d'anar-hi) celebrem que s'hagi pogut lligar tan bé sense tocar la composició de la història.

Una posada en escena brillant i on cada element ajuda a crear l'ambient necessari i acompanya les emocions transitòries per les escenes. Tot l'elenc que representa el muntatge és de traca i mocador, sense oblidar d'atorgar la matrícula d'honor a Laura Aubert que està esplèndida i punyent sobre l'escenari. Sens dubte, les melodies a guitarra, les racions de contrabaix i les delícies de violí que simfonitzen les orelles dels espectadors i que estan tan ben incorporades en l'escena, són l'ingredient secret per crear un ambient oníric únic.

Un punt a destacar de l'espectacle és l'esforç de cada actor per trobar aquell tret característic a cada personatge i el treball previ de la dicció de cada un. Una dicció estereotipada i emmarcada a la "gent de poble", molt més tancat que el de ciutat. En aquest sentit, s'ha optat per diferenciar els temps passats dels moderns amb una parla més poètica i lírica que no pas una més actual. L'espectacle de La Perla 29 és absolutament fidel al text d'Irene Solà i li dona una dimensió màgica perfecta a un relat on la senzillesa val el doble que les connotacions. Canto jo i la muntanya balla hauria de ser un referent per tots els creadors culturals i el buque insignia del talent cultural català.

El fet que una novel·la catalana de gran èxit i àmplia popularitat hagi estat adaptada al teatre després de poc menys de dos anys de la seva publicació és un dels pocs símptomes de bona salut d’una indústria que, ara mateix, no passa pel seu millor moment. Cal aplaudir, per tant, la iniciativa i l’audàcia de La Perla 29 que, en temps rècord, torna a demostrar que, sovint, és només una qüestió de voluntat i de visió, ja que talent, al teatre català, ja sabem que no ens falta.

Sense haver llegit el text original, es pot dir que la dramatúrgia de Clàudia Cedó sembla ser una bona translació escènica, en el sentit que la història funciona dramàticament sense renunciar al seu caràcter literari. La peça equilibra molt bé les idees visuals de la direcció de Guillem Albà i Joan Arqué amb la poètica rural de la trama, tan delicada i fascinant com emotiva. La música en directe acaba d’aportar la màgia que necessitava aquest muntatge inspirat en el llibre d’Irene Solà. Potser la immersió en un to d’un lirisme tan bucòlic, tot i els seus punts de foscor i intensitat emocional, fan que es trobi a faltar alguna dissonància que trenqui un ritme tan homogeni que pot arribar a resultar monòton en algun dels seus passatges. En qualsevol cas, Canto jo i la muntanya balla és un espectacle encisador que sap transmetre l’esperit de fenomen literari que l’acompanya, atrapant l’espectador amb les seves al·legories naturals i un grup d’intèrprets que saben captar l’atenció i commoure.