Bangkok

La paraula és el mar (o millor dit l'aeroport) per on navega aquesta obra. L'autor ha edificat una estructura dialogada amb múltiples capes que l'espectador va descobrint a mesura que la peça avança. Els dos actors esgrimeixen les rèpliques amb habilitat i les defenses i els atacs viatgen a gran velocitat i precisió. Els actors i la direcció d'aquests és un dels punts forts de l'obra. Les pauses ben col·locades, la relació proxèmica i l'ús dels pocs elements que hi ha a l'espai afegeixen un munt de matisos que enriqueixen un text que es nota ben treballat

El tema de l'obra és molt actual i les reflexions són interessants però sovint es perd en la semàntica i no acaba d'arribar a focalitzar allò important. La construcció del text deixa entreveure la marqueteria i pateix d'hipertròfia en alguns punts on ni trama ni discurs acaben d'avançar. Ara bé, el sentit de l'humor intel·ligent que planeja per damunt de tota la peça és excel·lent i s'imposa en moltes situacions i un final (més o menys inesperat) fan que te'n vagis a casa amb un bon gust de boca.

De entre las numerosas historias que nos han ido llegando en los últimos años (teatrales y cinematográficas) inspiradas por la crisis económica, Bangkok es, probablemente, la que mejor acierta en la elección de su escenario. Este texto de Antonio Morcillo López, quien también dirige el montaje, sitúa la acción en un aeropuerto abandonado desde el que ya no despegan aviones. La fuerza de esta metáfora resulta lo bastante atractiva para sostener el interés en una conversación llena de metáforas que mantienen los dos personajes que allí se encuentran. El espectáculo tiene elementos de comedia, drama social y thriller pero, en realidad, ninguno de los tres géneros acaba de cuajar del todo en esta propuesta con ideas interesantes y un desarrollo narrativo desigual. Afortunadamente, la puesta en escena está muy bien resuelta y los dos actores (Carlos Álvarez-Nóvoa y Dafnis Balduz) forman un dúo interpretativo formidable. No obstante, las diferentes lecturas que insinúan los diversos giros de la trama caen en algunos tópicos y acaban para confundir el espectador más que no intrigarlo o sorprenderlo con solidez. Es en estas ocasiones cuando se echa de menos la precisión en la dramaturgia de otros autores como Jordi Galceran o Jordi Casanovas, no siempre merecidamente reconocidos por la crítica.

La història de la humanitat ha estat marcada per la corrupció i l'abús de poder, no calent dir que la nostra època no és una excepció. No obstant, en l'actualitat, els efectes de la comunicació global, ja sigui a través dels mitjans o de l'ús massiu de les xarxes socials, han fet que arribin a la població els diferents missatges del mal ús de la gestió pública, els quals abans podien passar més desapercebuts. Tot i això, la sobrecàrrega d'informació en la que ens veiem immersos fa que aquesta mateixa sigui un bon vehicle a on amagar allò que pugui interesar als poders fàctics i públics o, fins i tot, que s'arribi a manipular a la població.

En aquest sentit, l'obra ens situa dins d'un aeroport sense avions, que inevitablement recorda a algún exemple no molt llunyà, i ens narra una història a partir de dos personatges que tractaran temes en relació amb l'exposat, resultarant-nos també del tot familiars. Així doncs, l'espectacle conté un alt component crític, que és explorat a través de les dualitats presents, i, a més, tracta els temes proposats abastament, però malgrat això, l'obra no va molt més enllà del que estem acostumats a escoltar o llegir respecte a aquests, tot i que en un principi dóna la sensació que ho farà a causa de la història que presenta. En aquest sentit, la part de thriller que s'introdueix no acaba de ser del tot potent. Sens dubte, aquesta ajuda a fer més interessant i atractiva la història, alhora que li dóna sentit, però s'acaba per produir una barreja entre aquest gènere, el drama i la vessant crítica que fa que s'encallin mútuament i que no acabin d'assolir el seu objectiu. Tot i això, l'obra presenta elements prou interessants i potents, com serien la pròpia situació plantejada, els personatges i l'ubicació, com per captar l'atenció de l'espectador i seduir-lo. A més, l'obra compta amb dos grans actors que aporten la força necessària per tirar endavant la història, així com una escenografia i un espai sonor del tot adients per a la funció.

Un punto de partida original, una pareja de actores muy solvente, un montón de giros argumentales, una buena dosis de crítica política… y a pesar de todo la obra no acaba de convencer. No sé adivinar del todo los motivos, pero imagino que tienen algo que ver con el tono y el enfoque de la trama. No es que quiera otra obra de ingenio como las de Galzeran o Casanovas, pero sí me esperaba una pieza donde se analizara más a fondo, y quizás de una forma más alegórica, el tema de la crisis y la manipulación de los poderosos. Tal como está ahora, Bangkok resulta confusa, desconcertante y algo frustrante… a pesar de que las interpretaciones y alguno de los giros mantengan el interés general. Una lástima, teniendo en cuenta que el tema está encima de la mesa y que el conflicto griego aparece en más de una ocasión, causando un juego de espejos que asusta. Recomendable para aquellos que se dejan sorprender fácilmente y para aquellos que siguen la realidad actual… a través del teatro.

 

Avui hem inaugurat el Festival Grec d'aquest any amb l’obra “BANGKOK” que s’està fent a la Villaroel. Una proposta que ha anat in creixendo en el transcurs de l’obra, fent un gir inesperat que em va agradar molt.

Com escenografia la sala d’espera d’un aeroport. De seguida ens adonem que alguna cosa no acaba de funcionar, és estrany, no funcionen les pantalles, no hi ha passatgers, no hi ha avions, ni empleats; bé si , hi ha dos guardes de seguretat.

Arriba un passatger, un home gran que ha comprat per internet, un bitllet d’avió per anar a Bangkok, quina és la seva sorpresa quan el guarda de seguretat li diu que aquell aeroport no ha estat mai actiu.

El text d’Antonio Morcillo és ple d’ironia. Un thriller que l’autor ha situat en un aeroport inactiu com podia ser el de Castelló, Huesca o Ciudad Real , tot i que podia haver estat qualsevol carretera abandonada, una línia d’AVE  inactiva o la dessaladora d’aigua inutilitzable. Ha  aprofitat l’espai per fer una crítica a la massificació d’infraestructures inservibles que va construir el nostre govern d’una manera incontrolada, nascudes a l'empara de la febre dels PAI i l'especulació urbanística. La realitat dels esdeveniments és un altre, amb un desenllaç inesperat. Rés és el que sembla.

Molt bones interpretacions dels actors Carlos Alvarez-Nóvoa i Dafnis Balduz, dos personatges que amaguen alguna cosa i que en realitat, no són el que diuen ser.

Només us diré una cosa, al final, un avió sortirà d’aquell aeroport amb destí Bangkok.

VALORACIÓ: *** 1/2

Bangkok promete una dura crítica al sistema pero, al final, no pasa de una mera pataleta. Con una premisa más que interesante (la, tan española, cultura del despilfarro en obras públicas) acabamos asistiendo a un interminable i circular diálogo que recurre constantemente a lugares comunes e ideas maniqueas sobre la situación y los problemas actuales.

Dos actores entregados y una escenografia que dificulta la visión del público completan un espectáculo del que, francamente, esperaba muchísimo más.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre