Vania (escenas de la vida)

Durant el Grec del 2017 ja vam poder veure una proposta d'Àlex Rigola que es representava dins d'una caixa i que permetia a l'espectador gaudir i viure el teatre d'una forma ben diferent a l'habitual. No obstant, en aquesta ocasió, la proposta es ben diferent, comptant amb quatre actors i amb una caixa més gran, la qual té cabuda per a 60 espectadors que podran gaudir d'una versió lliure de la cèlebre obra de Txèkhov. Així, ens trobem amb una posada en escena en la que compartim espai amb els actors i personatges, sentint-los tan a prop que fins i tot els sentim parlar en veu baixa o xiuxiuejant. D'aquesta manera, els sentiments que romanen amagats i que de mica en mica van sortint esclaten dins la caixa impactant en nosaltres. En aquest sentit, la nuesa de la posada en escena deixa al descobert els sentiments que emanen dels personatges i que reboten en aquelles quatre parets de fusta en les que es troba també l'espectador. De fet, tot flueix de forma natural i els quatre esplèndids actors s'encarreguen de transmetre-ho seguint aquest estil. Sens dubte, ens trobem davant d'una proposta intimista que adapta de forma molt suggerent i propera el text original, oferint-nos una posada en escena sense artificis que submergeix a l'espectador dins d'aquesta espiral de sentiments.

Àlex Rigola proposa una adaptació lliure del clàssic "Oncle Vània" en un projecte per a 4 actors i 60 espectadors a la recerca de l'essència de Txèkhov dins d'una caixa.

Una proposta en què uneix actors i personatges compartint nom, com ja va fer a la seva última adaptació d'aquest autor, IVÀNOV. D'altra banda utilitza com a escenari una gran caixa de fusta tal com també va fer al Grec 2017 amb el seu muntatge WHO IS ME. PASOLINI (per sort ara no hem patit la calor "fora mides" d'aquella proposta).

Oncle Vània és una de les obres cabdals del teatre universal i una de les més representades de Txèkhov (1860-1904), una obra que continua vigent, i en paraules de Rigola, dóna una visió tràgica del món actual.

Els personatges, travessats pel tedi i desorientats, descobreixen que la vida no és com se l'havien imaginat. Un segle després, en uns temps marcats pel desencís, la desil·lusió i la tristesa, el text de Txèkhov ens permet reflexionar sobre la pèrdua de rumb com si fins ara no haguéssim après res. Amb assistència a la dramatúrgia de Lola Blasco l'adaptació de Rigola ens porta al cor dels protagonistes.

VANIA és una adaptació que arriba a l'essència de la peça del dramaturg rus, i ho fa mitjançant el joc. Amb un acostament al màxim de la relació entre l'actor i nosaltres, el públic, buscant trencar les distàncies i compartir els pensaments en lloc de representar-los.

Enganxats a terra, uns paperets grocs, amb una silueta senzilla d'un arbre, ens condueixen a l'entrada de la caixa de sis metres d'ample per vuit de llarg. A dins ja hi són els actors i el director.

Un espai petit, íntim, i una proximitat tal, que difuminen totalment la separació entre l'actor i el personatge.

Els quatre actors Luis Bermejo (aparentment recuperat de l'ensurt de la setmana passada), Gonzalo Cunill, Irene Escolar i Ariadna Gil, sembla que tinguin una conversa entre amics i mentre ens acomodem, juguen amb un globus. Parlen entre ells i amb nosaltres establint una relació de gran complicitat. De mica en mica entren en el seu personatge, i surt a la llum l'enorme solitud, tristor i desesperança de cadascú d'ells, els somriures alegres i el joc ja no hi són.

Els amors no correspostos, la insatisfacció vital, el tedi, i l'egoisme d'un professor que no veiem a escena però que hi és, una presència invisible anecdòticament representat per un dibuix del professor Tornasol d'Hergé, al voltant del qual giren la vida de la resta de persones.

Una proposta que és una autèntica delícia, on dins la caixa de fusta dissenyada per Max Glaenzel, no hi ha lloc per les distraccions i on la nostra atenció es concentra en els quatre actors, les seves mirades, els seus somriures, les seves llàgrimes, el que diuen i el que no diuen. I amb ells, i la constatació de què el futur serà igual que l'avui, i que l'ahir, i que res no pot canviar a les seves vides.

Unes magnífiques interpretacions d'uns actors que són capaços de transmetre emocions i sentiments de manera que sembla fàcil. La seva naturalitat és aclaparadora. El vestuari és també el d'ells mateixos, el mateix que porten quan arriben al teatre.

Una proposta absolutament imprescindible, una joia.

Això si, per gaudir-la has de passar pel "calvari" de la incomoditat de les grades que han condicionat dins de la caixa ... els nostres ronyons també ho recordaran per molt de temps.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Un verano caluroso y una conversación entre amigos. Con la relajación de quien no tiene prisa, con la tranquilidad de quien está con personas a las que conoce bien.  Mientras hablan de todo y de nada, juguetean distraídamente. Y la velada fluye poco a poco entre sonrisas, miradas y complicidad con el público, siendo este partícipe desde el primer momento. A medida que las palabras continúan, los personajes desnudan sus sentimientos. Y sin saber cómo llega un momento en el que ya no tienen que fingir, en el que sus caras se permiten enseñar la tristeza que cubre sus almas. Sin culpas ni reproches. Solo con aceptación y desdicha. Y, por supuesto, como dicta y refleja Chéjov, sin mover nada para cambiar su suerte.

Àlex Rigola deja las pantallas, los micrófonos y los golpes de efecto para ir a la esencia del clásico ruso. El director sigue difuminando los límites a través de la investigación formal que inició en sus últimos dos montajes. Por un lado, funde a actores y personajes haciendo que  compartan nombre, como ya hizo con Ivànov. Por el otro, sitúa la función en una gran caja de madera, algo que ya probó con Who is me. Pasolini y que reduce las distancias entre intérpretes y público.

En consecuencia con la búsqueda de...

Lee la crítica completa aquí: https://www.masteatro.com/vania-alex-rigola-critica/

En busca de una verdad escénica, dramatúrgica e interpretativa, esta adaptación a cargo de Àlex Rigola del emblemático Tío Vania de Txékhov ha resultado ser una pequeña delicia minimalista. Lejos de los grandes montajes de naturalismo grandilocuente de enormes escenarios, la propuesta nos sitúa en una caja de madera donde espectadores y personajes compartirán una experiencia íntima y muy interesante. Rigola ha desnudado de todo artificio la historia para quedarse con su esencia. La experiencia, por su sencillez, tiene mucho de cautivadora. Es una manera amable de acercarnos a la fatiga y aburrimiento vitales de los personajes y, en definitiva, a sus miserias. La idiosincrasia del montaje, sin embargo, hace que el conjunto pierda gran parte de su dramatismo emocional paro, en cambio, ganar en matices, pequeños detalles y (su gran aliada) proximidad. El sufrimiento por los amores no correspondidos, las relaciones insatisfactorias o la decepción profesional reciben aquí una pátina de cotidianidad que le resta dolor explícito para elevarlo a una desesperanza más existencial. Un ejercicio, en cierto modo, intelectual que, no obstante, puede conseguir emocionar por su delicadeza y buen gusto. Por otro lado, es probable que los amantes de las emociones fuertes echen de menos algo más de intensidad.