Una giornata particolare

Clara Segura, ens torna a confirmar que és la gran dama actual del Teatre Català, però sobretot m’ha sorprès l’actuació molt mesurada de Pablo Derqui, que en alguns moments m’ha fet posar la pell de gallina.

La direcció d’Oriol Broggi és de 10 cum laude, en tots els sentits (a excepció del so) … i aquesta vegada em trec el barret per la seva tasca.

Comença la representació amb una llarga escena de la pel-licula projectada a l’escenari de la Biblioteca; la posada en escena de la versió es magnifica, a partir del moment en què les cortines del cinema es tanquen i apareixen els dos espais diferenciats on viuen els protagonistes…

Si voleu llegir la crónica sencera. 

En la seva dilatada trajectòria, La Perla 29 ha aconseguit forjar-se un nom que és sinònim de qualitat, oferint-nos propostes que no ens acostumen a defraudar mai, tot i la seva diversa procedència. En aquesta ocasió, tornen a aprofundir en l'univers italià que tan bon resultat els va donar amb 28 i mig o Natale in casa Cupiello, i ho fan apostant per una història molt intimista carregada de matisos, la qual aconsegueix omplir cada racó de l'escenari amb tan sols tres actors.

El repte no era fàcil, ja que, per una part, l'espectador té en ment els dos actors que van protagonitzar la pel·lícula, uns immensos Sofia Loren i Marcello Mastronianni, i per l'altre, l'anterior producció feta a casa nostra, farà uns 30 anys, comptava amb l'Anna Lizaran i el Josep Maria Flotats com a caps de cartell. Tot i això, la Clara Segura i el Pablo Derqui estan inmensos en els seus papers i fan oblidar qualsevol tipus de comparació possible, sense menystenir una excel·lent Màrcia Cisteró en un petit paper secundari. Així, els dos protagonistes interactuen molt amb el llenguatge no verbal i aconsegueixen transmetre a l'espectador el món intern reprimit en el que viuen els seus personatges, gràcies a unes interpretacions amb molta força emocional continguda.

D'altra banda, Oriol Broggi torna a mostrar-nos un treball de direcció impecable en el seu nou muntatge. Aquest aconsegueix crear una atmosfera que ens trasllada sensorialment a la Roma dels anys 30, comptant amb l'ajuda d'unes magnífiques tasques d'il·luminació, caracterització i escenografia, que aconsegueixen dotar de realisme a l'acció. A més, la constant utilització de la música s'agermana perfectament amb els personatges i les seves emocions, tot creant una simbiosi d'interioritats que arropleguen a l'espectador i el fan sentir immers en elles. A més, Broggi aconsegueix que una història intimista i plena de silencis, mirades i converses relaxades tingui ritme, aportant al muntatge el seu propi dinamisme i fent que l'espectador no es cansi, tot arroplegant-lo i conduint-lo per aquesta espiral en la que els protagonistes es troben atrapats.

Oriol Broggi ha volgut fet una versió pel teatre d’Una giornata particolare,  una pel.lícula que es va estrenar l’any 1977, protagonitzada per Sophia Loren (Antonietta) i Marcello Mastroianni (Gabriele) i que està considerada com una de les pel·lícules més maques del cinema italià. Nosaltres és la segona vegada que la podem veure dalt d’un escenari. La primera va ser al 2012 al teatre Gaudí amb la companyia La Pavana. Una versió, en aquella ocasió, ambientada en la visita del dirigent nazi Heinrich Himmler al Madrid franquista de 1940 de la que en tinc molt bon record.

L’obra tracta d’un home i una dona que es troben casualment un matí de maig de 1938; tothom a anat a una desfilada que Mussolini ha organitzat per rebre a Hitler, ells per diferents motius no hi han anat. L’ocell de l’Antonietta s’escapa (símbol de llibertat) i s'atura a la finestra del veí que viu enfront; aquesta és la primera vegada que es veuen. Tots dos es senten sols i tenen la necessitat d’escapar de la realitat que els envolta; ella és una dona ignorada pel seu marit, esclava dels seus fills i de les feines de la casa i ell un locutor de radio que ha estat acomiadat de la feina per les seves idees polítiques i per la seva condició sexual. L’Antonietta de seguida es sent atreta per ell (un home culte, intel·ligent i sensible) i s’inicia entre tots dos una relació íntima fins hi tot podríem dir “amorosa". Una relació que ells saben que és del tot impossible. “Ho faig per mi” diu l’Antonieta (és la primera vegada que ella sabrà el que és sentir-se estimada).

La posada en escena és fantàstica i plena de petits detalls, com la gàbia amb l’ocell al pis de l’Antonietta, la quantitat de llibres que hi ha en el pis d’en Gabriele, les rajoles del terra, separades per les toves del espai del terrat, el soroll del timbre de la porta, la olor del cafè, la blancor de la roba, la música ambiental, la radio que transmet els discursos… Una meravella. La il·luminació és del tot encertada i pel que fa a la sonoritat ha millorat molt des que els actors utilitzen micros. Les interpretacions de Pablo Derqui (Gabrielle) i Clara Segura (Antoniettta) han estat realment extraordinàries. Tots dos actors amb un gran nivell interpretatiu, ens han sabut transmetre durant tota l’obra, els seus sentiments i emocions. Molt bona la caracterització de la Marta Cisteró en el  paper de la portera.

Però… hi ha dues coses que m’han fallat. En primer lloc, la llarga durada de la projecció de la pel·lícula al començament de l’obra i en segon lloc, la representació s’ha fet un pel lenta, provocant més d’un badall i cop de cap entre els espectadors.

Ha estat quasi una obra rodona, però li ha fallat el ritme i m'ha faltat aquell punt sorprenent i original al que ens té acostumats en Broggi.

Quin és el mèrit de fer una copia perfecta de l'original?

Es el recorrido que ha hecho esta obra maestra de Ettore Scola y su inseparable guionista Ruggero Maccari, donde vemos a dos personas que aprovechando que están «solas» en la ciudad, se confiesan el uno al otro y hacen una especie de catarsis que les cambia la vida. Muy fiel a la peli, casi secuencia a secuencia, desde mi punto de vista ha sufrido de una cierta lentitud que la ha lastrado y en determinados momentos la ha hecho un poco pesada. Por culpa de esto pienso que la pareja de actores no se ha podido lucir como todos esperábamos. La Biblioteca llena a rebosar. Leer más.

Cuesta imaginar que una película italiana de 1977 haya dado pie a dos sonadas producciones del teatro catalán, con unos repartos de primer orden (Lizarán y Flotats en 1984; Segura y Derqui en la actualidad). Quizás es porque Ettore Scola hizo una película preciosa, cargada de una sensibilidad y una sencillez impresionantes. Quizá sea por la magia que Mastroianni y Sophia Loren desprendían cada vez que se encontraban en una pantalla. Sea como sea, el texto ha acabado convirtiéndose en un pequeño clásico y en un vehículo de lucimiento para grandes actores… al menos en nuestro país.

Oriol Broggi no disimula en ningún momento que quiere homenajear la película, y corriendo un riesgo extraordinario atreve a proyectar la primera escena del filme al inicio de la obra. La verdad es que al final todo acaba teniendo sentido, pero cuando ves aparecer a Sophia Loren en la pantalla piensas que el invento acabará potenciando comparaciones… En este sentido, hay que decir que a pesar de que la obra calca diálogos y situaciones ideadas por Scola, tanto Clara Segura como Pablo Derqui llevan los personajes a su terreno, huyen de cualquier imitación y acaban consiguiendo escenas muy emotivas, como la de la azotea. Por tanto, nos encontramos ante una pequeña joya, quizás demasiado llena de canciones y música ambiental, y sobre todo lastrada en algunas escenas por los inconvenientes de espacio que conlleva la nave de la Biblioteca de Cataluña. Unos inconvenientes, sin embargo, que La Perla 29 siempre intenta salvar con mucha imaginación y muy buen gusto.

Yo no he visto la película en que se basa esta obra ni tampoco ninguna versión anterior. Fui a la Biblioteca de Cataluña a ver una obra de teatro que me tenía que explicar una historia y me marché con la sensación de que me faltaba alguna cosa. A pesar de las interpretaciones siempre excelentes de Clara Segura, Pablo Derqui y Marcia Cisteró tuve la sensación de que tanto el texto como la puesta en escena eran poco teatrales: fundidos a negro, escenografía aparatosa, complicada distribución del espacio escénico, texto poco evocador (como pensado para apoyarse en imágenes que, sencillamente, no estaban). Me fui con la sensación de que la obra estaba pensada para los fans de la película, aquellos que ya tienen un vínculo emocional con los personajes y la historia, y pueden rellenar los huecos con sus recuerdos. De hecho, por lo que dice todo el mundo, si formáis parte de este grupo la disfrutaréis de lo lindo. No fue mi caso.

Más información (en catalán)