Una còpia

Caryl Churchill és una de les dramaturgues fonamentals de l’escena britànica contemporània. Amb 85 anys i mig centenars d’obres, ha estat pionera en articular un teatre on forma i fons treballen plegats a l’hora d’abordar de forma original i sorprenent temes com les minories, el poder, el feminisme o les relacions  familiars en el seu aspecte més profund i subconscient.

Fa més de 20 anys, va escriure “Un número” (traduït pel Jordi Prat i Coll com “Una còpia”), poc abans que la famosa ovella Dolly conegués la seva fi, i en un moment en què els debats sobre la clonació humana aclaparaven titulars. Dues dècades després, la clonació no és el tema que era i l’obra no acaba de tenir la urgència o interès que podia tenir en el seu moment. Potser, per això, Raimon Molins, que dirigeix la peça i n’interpreta els tres fills, sembla apostar per donar-li pes als nusos paternofilials, als fets i retrets que s’amaguen a les arrels d’aquest acte de distòpia científica, la responsabilitat del qual, com sabrem aviat, és el mateix pare (interpretat per Lluís Marco).

La història planteja els dilemes que ja coneixem d’aquesta gramàtica: és el fill original més “real” que les còpies? Perdem la unicitat en el moment en què som clonats? Què constitueix, o què defineix, la identitat? Som el que érem o allò que hem après pel camí? Què hi ha d’amor i què d’egoïsme en l’amor d’un pare i un fill?

Les obres de Churchill són plenes de tics lingüístics, interrupcions, monosíl·labs que fan que un diàleg sembli més aviat un monòleg que brolla de forma síncope i desendreçada i que fa que les idees quedin suspeses en apnees semàntiques i que les escenes no siguin fàcilment abordables des del naturalisme. Molins planteja els tres fills (l’original i els dos clònics) ben diferenciats, fet que permet entendre els personatges amb claredat. Marco proposa un pare fred, hieràtic, gairebé robòtic en la seva manera d’acceptar realitats que esquinçarien l’ànima de qualsevol ésser humà. En conjunt, tots dos ofereixen interpretacions intenses i apassionades que, tanmateix, no connecten entre elles ni amb la resta del públic, potser per aquest mecanicisme no naturalista del text… o potser perquè no aconsegueixen resoldre la dificultat que aquest comporta amb una mirada més profunda i sincera i menys subratllada.

És a la part de disseny on s’aconsegueix transmetre l’elegància freda i sinistra que vesteix la narració, amb unes projeccions que donen profunditat i aire a l’espai escènic i un espai sonor que, tot i resultar un pèl excessiu en algun moment, delinea amb encert l’atmosfera futurista, distòpica i gairebé quirúrgica que fa que surtis del teatre… una mica distant, malgrat la cruesa dels esdeveniments que acabes de presenciar.

Caryl Churchill es una de las autoras británicas más prolíficas y reconocidas. Su ya larga carrera empieza hacia los años 60, y poco a poco va abandonando el naturalismo para instalarse en un teatro más vanguardista, en el que destacan temas como el feminismo o el abuso de poder. En Barcelona se han visto en los últimos años varias de sus obras: El setè cel, I jo només vaig escapar-me, Top Girls o El desig del cor. También hubo una versión de la obra que ahora nos ocupa en el 2007, dirigida por Jordi Prat i Coll, y con Andreu Benito i David Selvas de protagonistas.

Una còpia nos habla de la identidad, de quién somos ante el mundo y de todo aquello que hacemos para distinguirnos, para ser únicos e inimitables. ¿Tan terrible es que haya alguien similar a nosotros? ¿La clonación nos saca personalidad a nosotros mismos? ¿Nos disminuye o anula, como se insinúa en la obra? Todos estos temas, y otros muchos, afloran durante algo más de una hora entre un padre y unos cuántos de sus hijos, ya sea el original o las copias… Los diálogos pueden parecer simples al inicio, pero todo se va haciendo cada vez más complejo, más abstracto y más filosófico. A momentos, uno puede desconectar de todo lo que va sucediendo, sobre todo si nos quedamos en la trama y no conseguimos llegar más allá. Siento decir que yo fui de los que no llegó a traspasar del todo la frontera de la verosimilitud.

En escena tenemos solo a dos actores, aunque los personajes sean unos cuántos más. Y tenemos la suerte de que sean dos veteranos, dos actores experimentados que intentan atraparnos con un texto no siempre asequible. Lluis Marco, y sobre todo Raimon Molins en el rol más complicado, nos sirven una pieza de apariencia simple y de trasfondo endemoniado que hará las delicias de todos aquellos amantes de un teatro de ideas, reflexivo y nada obvio.

La creencia de ser personas únicas en el mundo es el que hace ser especial al ser humano. La identidad se construye en una base simple i sencilla como es que, en principio, no hay nadie igual en el mundo, pero, ¿es verdad?

En esta obra, Bernard en realidad no es Bernard, si no que es una de las copias del auténtico hijo de Salter. O eso parece ser. La relación entre el padre de todos y los hijos, el original y los clonados, es el núcleo de acción de este relato.

El texto de Caryl Churchill habla sobra la propia identidad, la idea de ser único/a y el egocentrismo de dejar alguna cosa, de dejar huella en el mundo. Unas reflexiones que a veces quedan expuestas de una manera muy clara sobre la escena, pero que en otras ocasiones están diluidas en un diálogo filosófico confuso. Es en estos momentos que la espectadora desconecta un poco del relato y no acaba de entregarse al conjunto de la historia.

Con una puesta en escena muy visual y cercana, Raimon Molins (Bernards) y Lluís Marco (Salter) mantienen la tensión delante del público aguantando cada embate dialéctico del otro. Destaca especialmente Molins con un cambio de registro profundo y auténtico en cada salto a la copia deseada.

Interesante premisa que no acaba de exprimir su potencial, con un marco audiovisual trabajado al detalle que permite viajar de verdad al escenario ideal para las conversaciones difíciles e incómodas entre padre e hijos.