Somni americà

Vaig molt sovint al teatre. Uns cops surto molt content i d’altres no tant. Avui surto trist, ni tant sols enfadat. Només trist per haver vist com es pot fer un «batiburrillo» de grans autors americans i fer una mena de «xapa» d’hora i mitja de discursos manits sense cap volta de fulla més enllà de la obvia. La mentira del somni americà i prou. Els actors, alguns d’ells molt bons, defensen com poden aquest «batiburrillo» obvi i sense recorregut.
En fi, què hi farem, avui no he triat bé.

Un relat de perdedors i somiadors al mateix temps ,que els hi a tocat viure la epoca del anomenat «somni americà» pro sense que els sus anhels, utopies i somnis tinguin cabuda perque es mouen en una escala de valors diferents, allunyats del exit individual i la competitivitat que es requereix per ser triunfador de aquest anomenat somni americá. Un bon treball de actors,algo desigual i la força dels textos com a valor principal, pro una petita decepçio esperaba mes de la versió i direcció de Oriol Terrason,els seus treballs anteriors,Stockmann i Vania, i habia risc i l´ encert total,ara nomes uns instants concrets com la escena del ball i moments molt puntuals, transmetren una força i emoçio que no es dona a lo llarg de la representaçio. Treball en conjunt notable pro falta «chispa» o ànima algo que fins ara era un segell de identitat amb el grup Les Antonietes, malgrat aixó considero es una espectacle recomanable per poguer escoltar aquets textos i veure una feina feta amb total entrega per part de actors i actrius joves, que desprenen veritat amb totes les seves intervencions, no era facil fer-ho.

Si l’aneu a veure no us espereu trobar-vos una gran obra. El text és un remenat de clàssics americans amb un sol tema: el fracàs. I en la mesura que parla del fracàs (en funció de les expectatives, és clar), per força ens ha de ressonar ben aprop. Però, entenguem-nos, tan podria ser el fracàs del somni americà com el fracàs que amara tants i tants personatges dels contes de Txekhov. Ens hi trobaríem a dintre igualment. I va desgranant situacions de fracàs, en un lloc d’aquests reservat per a fracassats, com si fos un disc ratllat. Només hi faltava un pick up i una veu rogollosa que anés cantant sempre la mateixa cançó. Història no n’hi ha, i al teatre, per bé que estigui fet, sempre esperes que t’expliquin una història.
Dit això em trec el barret i torno a aplaudir amb totes les meves forces la Kompanyia del Lliure, reforçada aquesta vegada amb les Antonietes. Redéu que bé que ho fan! quina frescor, quina naturalitat, quina empatia que són capaços de generar. Són ells i elles i alhora són la representació de tants i tants actors i actrius joves (no tots) que ens estan ensenyant una altra manera de viure el teatre i que a mi m’apassiona. No vull destacar ningú en concret, seria injust. Però quan veus que, amb els anys, la majoria d’actors i d’actrius van caient en «l’ofici»… Quan els veus, unes vegades més que altres, com «interpreten», sovint amb tota la solvència, però els hi veus… retrobar-te amb aquesta generació és una alenada d’aire fresc, una cosa nova. Hi ha alguns actors i actrius grans que transcendeixen la interpretació per sublimació, per saviesa. Tampoc no vull dir noms, uns quants. Però aquesta manera de fer d’aquesta generació que puja i que ara il·lustro amb la Kompanyia és una cosa que jo no havia vist mai. No ho perdeu, pel que més volgueu, no ho perdeu, i així, de la vostra mà redescobrirem el teatre. Disfrutarem fins i tot textos que, com aquest, potser l’heu fet lluir més del que donava. Però compte, la rutina, els hàbits, estan a l’aguaït. Avui han aparegut un moment i precisament a la darrera frase, per espatllar-nos el final.