La plaza del diamante

Que yo recuerde ya es la tercera vez que la extraordinaria novela de Rodoreda sube a los escenarios de Barcelona. En el 2004 fue el mismo Joan Oller quién convirtió el texto en un monólogo para tres actrices, con un montaje que recuerda mucho al que ahora se nos presenta. Cuatro años más tarde, Toni Casares dirigía en el TNC una versión más formal que aprovechaba todos los recursos de la sala grande. Pero es con la versión producida por el Teatro Español de Madrid donde quizás se arriesga más, puesto que aparte de hacer una versión en castellano se ha convertido la novela en un monólogo para una sola actriz. La dirección vuelve a recaer en Oller, que conoce muy bien el texto, y la interpretación la aporta una Lolita Flores que vuelve a demostrar que es una gran actriz… además de una cantante y un personaje público. Flores permanece sentada en un banco durante toda la función, pero su interpretación contenida, humilde y sentida le está dando algunas de las satisfacciones más grandes de su carrera, puesto que el teatro se ha llenado casi en todas las funciones y el público la ovaciona de pie todas las noches. Es cierto que se hubiera agradecido una dirección menos conservadora y previsible, puesto que el enlace un poco postizo entre los diferentes temas o la repetición de recursos -las lucecitas de colores y la música de Pascal Comelade– acaban por agotar la fórmula. De todos modos, estamos ante una función que saca mucho rendimiento de una propuesta minimalista y de un planteamiento sin grandes pretensiones.

Hem vist al Teatre Goya a una Lolita Flores interpretant una Colometa diferent, una nova versió de la Plaça del Diamant que ha adaptat i dirigit Joan Ollé. La seva interpretació m’ha transmès tendresa i fins hi tot m’ha fet emocionar, l’ha interpretat amb humilitat i sense sobreactuar, però sincerament m’ha faltat alguna cosa per considerar-lo un espectacle del tot rodó. De vegades hi ha muntatges que possiblement els escau millor de representar-se en sales més petites, més íntimes, al menys en aquest cas. Penso que la Colometa de Joan Ollé hagués preferit compartir els seus sentiments més íntims, en la intimitat d’una sala petita, envoltada per la calor del públic. Un públic que de segur s’hagués emocionat veient de prop les expressions de la seva cara o la seva mirada, fins i tot poder sentir la força i la tendresa que desprèn el seu personatge. Hagués estat brutal tenir a la Lolita interpretant a tocar. Possiblement haguéssim acabat tots plorant.

Aquest muntatge no deixa de ser una bona narració, però crec que el seu gran valor és haver fet arribar un text de Mercè Rodoreda, a un públic que possiblement mai haguessin gaudit d’una de les millors obres mestre de la literatura catalana. Això ha estat gràcies a ella.

Aquest no és el primer cop que La Plaça del Diamant puja a dalt dels escenaris i, ni tan sols, es tracta de la primera vegada que en Joan Ollé s'encarrega de fer-ho, però el fet que sigui un espectacle totalment nou i amb ànima pròpia justifica la seva posada en escena i la nostra visita al teatre. En aquesta ocasió, Ollé ha decidit que tot el pes d'aquesta Colometa recaigui a sobre d'una única actriu, enlloc d'explicar-nos la seva història a través de tres actrius com ho va fer fa deu anys al Teatre Borràs amb la Montserrat Carulla, la Rosa Renom i la Mercè Pons. En aquella ocasió, la posada en escena era bastant minimalista i amb molt pocs moviments per part de les actrius, situació que es torna a repetir en aquest muntatge, on gairebé no hi ha cap tipus de moviment, atorgant tota la importància al text i a les emocions transmesses per l'actriu. En aquest sentit, Lolita Flores fa un gran paper, construint una Colometa des de les entranyes i capaç d'exterioritzar les seves emocions de forma no verbal. De fet, la presència de l'actriu i la seva sòlida actuació és el plat fort i l'ànima del muntatge, ja que la direcció d'Ollé és mostra molt monòtona, repetint en excés el recurs de la música i de les bombetes de colors, al mateix temps que no hi ha gairebé cap moviment dalt de l'escena, amb una actriu immòbil asseguda en un banc. Penso que voler donar protagonisme al text no justifica el fet d'inmoblitzar completament l'escena, ja que és cert que no calen grans distraccions i ni tan sols, si es vol, que l'actriu es mogui, però si ajudaria donar vida al seu conjunt més enllà d'uns llums de colors, que tenen un efecte suggerent la primera vegada que s'utilitza, però que es va diluint a l'abusar del seu ús i, encara més, al no haver-hi gairebé més recursos escènics. Tot i això, potser la única escena de l'obra en que hi ha moviment és la cèlebre "vola, Colometa, vola" i cal dir que només per aquest gran moment, magistralment interpretat per Lolita, val la pena apropar-se al Teatre Goya a gaudir de l'adaptació d'aquest clàssic universal de la nostra literatura.

Adaptar a un formato de monólogo una novela tan reconocida como La plaza del diamante es, al mismo tiempo, un valor seguro (porque se trata de un gran libro) y un riesgo, puesto que tendrá que competir con el recuerdo emocional que cada cual guarde de su lectura. En este sentido, Joan Ollé ha realizado una versión muy fiel y respetuosa del original, centrándose en los pasajes más relevantes, sin cortar nunca el hilo narrativo de la protagonista. Desgraciadamente, no ha conseguido teatralizar lo suficiente el texto que resulta bonito pero, por momentos, demasiado literario. Tampoco su dirección, un poco perezosa, ha solucionado este problema: la puesta en escena es completamente estática, apostando sólo por obvios subrayados musicales y la fuerza de su actriz principal. Así pues, su acierto más destacable es la elección de Lolita Flores para encarnar a la emblemática “Colometa”. Arriesgada de entrada, la apuesta, finalmente, ha funcionado bien. La popular hija de Lola Flores recita con naturalidad y verosimilitud la historia, interpreta de forma convincente, llega a emocionar e, incluso, consigue que nos olvidemos de a quien estamos viendo para contemplar al personaje de Mercè Rodoreda. Por último, la escenografía, sencilla pero efectiva, encuadra perfectamente esta narración íntegramente en castellano. No habría estado de más, dicho sea de paso, que Lolita enunciara en catalán algunas de las frases de los diálogos en las funciones de Barcelona, ni que fuera para hacer un guiño al público catalán que, a buen seguro, lo agradecería felizmente.

Hem vist una Colometa parlant en castellà, en una nova versió de la Plaça del Diamant adaptada i dirigida per Joan Ollè i interpretada per una Lolita Flores entregada al personatge al 100%. Un pèl massa estàtica asseguda en un banc i sense més ajuda que la seva interpretació fa pensar que potser hagues estat millor representar-la en una sala més petita que la faria més propera. Malgrat això totalment recomanable.

La meva crónica aqui.