Sinopsis

¿Dónde está el presidente? Cuatro mujeres le esperan: una corresponsal de guerra que tiene que sacarle una fotografía, una intérprete, la mujer del mandatario y su mejor amiga. El ausente es un tirano, el ambiente enrarecido presagia el rápido estallido de la revolución y no se sabe durante cuánto tiempo seguirá en el poder. Él llega tarde y ellas le esperan en un salón opulento, vestidas con ropa de marca y con un vodka en la mano… Todas tienen secretos y todas corren peligro en un mundo en transformación (una alusión a un mundo actual en plena descomposición política) en el que ya están empezando a sonar los primeros disparos que anuncian la revuelta. Atrapadas mientras esperan un desenlace que quizá sea fatal, estas mujeres hacen frente a la situación de diferentes maneras: con amabilidad extrema, entregándose a unos recuerdos románticos que les permiten escapar mentalmente o aprovechando la situación para enriquecerse y poner de manifiesto, así, la naturaleza depredadora del superviviente. Es una comedia perturbadora, interpretada por un plantel de actrices extraordinarias y nacida de la mente de Abi Morgan, una dramaturga y guionista que ha ganado premios Emmy y Bafta firmando muchos productos de la televisión británica y que ha escrito obras teatrales como Skinned, Fast food, Lovesong o The Mistress Contract. Paralelamente, ha trabajado en colaboración con grandes nombres de la escena como Neil Labutte o Mark Ravenhill.

Una producción del Grec 2016 Festival de Barcelona y la FEI Factoria Escènica Internacional. Con la colaboración del Teatre Romea y con el apoyo del Institut Català de les Empreses Culturals.

Duración:
90 minutos

Idioma:
Catalán

Sinopsis

Una producción del Grec 2016 Festival de Barcelona y la FEI Factoria Escènica Internacional. Con la colaboración del Teatre Romea y con el apoyo del Institut Català de les Empreses Culturals.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 9

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

Situacions complexes requereixen obres complexes

Quatre dones en una habitació. Procedències diferents, ideologies diferents, moments vitals diferents i, en definitiva, diferents maneres d'entendre la vida i la mort. A fora, una revolta.

Però la peça no és un debat conceptual sobre què està bé i què no. Ens trobem davant d'un text interessantíssim que avança en espiral i que, com una gran aixada, a cada passada fa un solc més gran a la intimitat d'aquests quatre personatges i ens permeten veure allò què viuen i també com ho viuen (recorda molt a textos de la Caryl Churchill)

El distanciament creat pels comentaris que fan els personatges d'allò que diuen i fan combinat i trenat amb una interpretació de caràcter més realista exigeix a les actrius unes grans piruetes interpretatives. L'estructura que durant uns quants minuts se'ns mostra complexa i en un primer terme acaba sent una bastida excel·lent per una història temàticament interessant plena de clarobscurs que t'atrapa i t'emociona.

Hi ha molts motius per veure aquesta obra: conèixer Abi Morgan (per tots aquells que encara no la conegueu), veure un nou treball d'una de les grans directores del nostre país o gaudir de la interpretació de Miriam Iscla (que segueix despuntant) Lluïsa Castell, Laura Aubert i Gabriela Flores.

04/07/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una autèntica filigrana !!!

La punta al coixí és un art tèxtil que consisteix en elaborar unes filigranes fines i complexes a partir de l’ús d’un patró de cartolina, fil, boixets, agulles i un coixí. Dons això és ben bé el que és “Esplendor”, una autèntica filigrana; una obra complexa, i d’estructura complicada, que Carme Portaceli ha dirigit brillantment.

El text és una filigrana, pensaments interns en veu alta i monòlegs interiors, molt propi de la dramaturga britànica Abi Morgan. Un text difícil d’entendre d’entrada, dons no es tracta d’una obra amb una continuïtat; sinó que al llarg de la representació anirem veient, un cop rere un altre, les mateixes escenes, però des de diferents perspectives.

L’escenografia dissenyada per Anna Alcubierre ens mostra l’interior del saló d’una casa on hi viu algú benestant. De seguida sabem que es tracta de la casa d’algú amb molt de poder. Tot el mobiliari és de color blanc, tret de dos gerros de vidre de color vermell, que trenca amb la fredor de l’espai escènic. Tot és ple de simbologia.

Encara que el país no està especificat, de seguida podem imaginar on succeeixen els fets. Es tracta d’una ciutat en plena revolució (se senten trets al llarg de l’obra). La part nord del país s’ha revolucionat davant del abús de poder d’un dictador militar.

És hivern i a fora neva.

Quatre dones esperen dins del saló. Beuen molt alcohol . Esperen al president. Una és la seva esposa (Míriam Iscla), l’altre és la “millor amiga” de la seva dona (Lluïsa Castell), una corresponsal de guerra que li ha de fer una fotografia (Gabriela Flores) i la intèrpret de la fotògrafa (Laura Aubert). Totes quatre actrius fan una feina d’interpretació extraordinària. Interpretacions que requereixen d’un gran nivell de concentració, ja que es tracta d’una obra complexa i realment complicada.

El vestuari està molt estudiat i reflecteix la personalitat i estatus de cada personatge.

Penso que és una obra, en tot el seu conjunt, extraordinària. No és un teatre fàcil. A mi m’ha agradat moltíssim. Vaig sortir del teatre entusiasmada i encara avui estic realment impressionada i contenta, per seguir descobrint gent que té una capacitat de creació increïble.

01/07/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Quatre dones esperant a algú que mai arribarà

Aquest ESPLENDOR, és de les ultimes propostes que vàrem comprar ja un cop estrenada al Teatre Romea... i va anar d'un pèl, perquè el mateix dia al cap de poques hores, vàrem començar a rebre imputs "negatius" de les xarxes socials i dels blogs que parlen de Teatre.

Quatre dones estan tancades dins d'una sala del que sembla un palau residencial d'un president d'un estat de l'est d'Europa, un estat que no sabem quin és exactament; el que si sabem, és que actualment està sotmès a una dictadura; elles estan esperant que arribi el president per tal de què una periodista li pugui fer una entrevista important, ja que sembla que està a punt de produir-se una revolta.

La periodista no parla pas l'idioma del país i és per això que ha demanat la presència d'una traductora per poder fer l'entrevista al president com cal; la primera dama del país, es veu obligada a rebre en el palau presidencial a les dues dones, a l'espera de què arribi el seu marit com més aviat millor; està angoixada perquè intueix que alguna cosa important està passant fora del palau, perquè el servei ha desaparegut i es troba tota sola davant d'aquella situació. Ha d'aparentar tranquil·litat i normalitat, però l'estat d'angoixa que pateix és enorme.

Hem gaudit de valent amb aquesta proposta de molt bon teatre, de teatre d'estudi del comportament de persones diferents, que es troben tancades amb una situació d'angoixa i per alguna d'elles inclús de desesperació en veure's molt a prop de la seva mort.

Ens ha agradat molt el text, precisament per aquesta diferència amb altres propostes, ens ha agradat molt la posada en escena en la que es veu la mà d'un expert en moviment coreogràfic, com es Ferran Carvajal; moltes produccions haurien de prendre exemple de la incorporació d'un expert de moviment escènic dels actors.

I ens ha agradat moltíssim les interpretacions de les quatre actrius, començant per la grandíssima Míriam Iscla, que ha fet un treball immillorable assumint un paper molt difícil, amb canvis de registres brutals, en haver de fer creïble el paper de la dona del president, aparentment molt tranquil·la i falsament buida d'ideologia política, malgrat de no ser-ho i sobretot ser molt conscient de la gravetat de la situació extrema a la qual ha de fer front, amb una angoixa que ha de dissimular.

Resumint, una veritable classe de teatre, ....teatre en estat pur; teatre que no és apte, potser per tot tipus de públic, precisament perquè el seu argument està basat més en actituds, reflexions i punts de vista psicològics de les persones, que en esdeveniments visibles en l'escenari.

Per veure la valoració sencera cliqueu AQUÍ

13/07/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Cuatro mujeres en torno al poder

La inclusión de este espectáculo dentro de la programación del Grec no sé si es la más acertada, pero no se puede negar que estamos ante un texto interesante, una buena dirección y unas interpretaciones de gran dificultad técnica. La densidad de la propuesta, el trasfondo sociopolítico y su austeridad formal la colocan en la línea de otros trabajos de Carme Portaceli, que esta vez ha querido entregarse más que nunca a la estructura sincopada de Abi Morgan, llena de repeticiones y retrocesos muy curiosos. Hemos visto ya muchas obras que vuelven atrás pero aquí el hecho de recular nunca nos reproduce lo mismo; siempre hay pequeños matices, detalles que cambian y que se deforman hacia el final de la pieza. No sabemos nunca si la última escena que vemos es la real, la imaginada o la deseada, pero sea como fuere, la obra avanza y el final es inexorable y devastador.

Por muchos motivos, que quizás no hace falta enumerar a estas alturas, Miríam Iscla se convierte en la auténtica reina de la función. Su personaje -simpático y antipático al mismo tiempo- destaca por su relación con el supuesto dictador, que nunca aparece en escena a pesar de tener mucho peso en la trama y una gran influencia en la vida de todas las mujeres que han estado a su alrededor. No hay que decir que Lluïsa Castell, Gabriela Flores y Laura Aubert acompañan a Iscla con buenas interpretaciones. La única pega que quizás podríamos ponerle al montaje es la propuesta escenográfica, que una vez más deja desnudo el escenario del Romea, con el consecuente problema de sonido que esto supone.

02/07/2016
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Esperant al dictador

Fa pocs mesos, vam poder veure a les sales de cinema la pel·lícula Sufragistes, escrita per Abi Morgan, autora de l'obra que ara se'ns presenta al Romea. En aquella ocasió, també es feia incís en la visió femenina del poder, tot i que a través d'una batalla ben diferent com evidencia el seu títol. De fet, aquesta visió, enfocada des de diferents angles i històries, sembla ser un tema recurrent en la autora, la qual també va escriure La dama de hierro, el qual seria un exemple més. En aquesta ocasió, els quatre personatges de la funció es troben a escena esperant al dictador d'un país que està a punt de patir una revolució. Es tracta d'una proposta força interessant que aposta per una estructura fragmentada, la qual esdevé el seu tret característic. Així, aquesta resulta ser el punt fort de la funció, però alhora l'excessiva repetició volguda d'escenes acaba per fatigar a l'espectador i el mateix joc teatral s'acaba per girar en contra seva. Tot i això, s'agraeix el risc i l'aposta per una estructura diferent a la que estem acostumats, la qual hagués funcionat molt millor amb una durada bastant inferior, ja que no s'aporta res de nou en aquest temps sobrant. A més, tot i aquesta repetició hi ha diversos elements imprescindibles que no acaben de quedar del tot clars, desconcertant a l'espectador més enllà del que preten voluntariament l'obra. Malgrat això, com diem, l'espectacle planteja una reflexió força interessant del poder dins d'una situació ben trobada i, a més, l'estructura presentada, tot i els grans peròs, resulta atractiva, aconseguint mantenir eln suspens durant gran part de la funció. Així, podem dir que ens trobem amb una obra suggerent en la que el mateix risc pel qual aposta fa que es trobi amb diversos obstacles que no acaben de funcionar del tot en diversos moments, cosa que no treu que resulti interessant i es puguin apreciar els diversos encerts que hi han, ja que aquesta aconsegueix atrapar-te durant gran part de la funció.

03/07/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Ni fred ni calor

Malgrat que dins el Romea hi nevava (tsunamis, pluja neu... redéu quin Grec més inclement portem). No he entrat a la història i en teatre no hi ha res pitjor, i és clar, al cap d'una bona estona m'he començat a avorrir perquè no entenia el que passava allà, dalt de l'escenari. Penso, que Carme Portaceli s'ha equivocat en el plantejament i la forma de muntar l'obra, però com em passa moltes vegades també podria anar errat jo.

Crítica completa » http://bit.ly/29FSGlU

15/07/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Ausencia y reiteración

Desde, básicamente, el impacto del teatro del absurdo, muchos autores y autoras han hecho propuestas interesantes sobre situaciones de espera donde el conflicto no es el motor narrativo sino el malestar existencial que la situación genera. Esplendor usa este recurso juntando cuatro personajes femeninos en un contexto bélico donde el protagonista ausente es un dictador en peligro ante el estallido inminente de una revolución. El texto de Abi Morgan está lleno de buenas ideas, empezando por el punto de partida, pero también de trampas estilísticas que el espectáculo no consigue superar. La reiteración, los saltos hacia atrás o los pensamientos pronunciados en forma de diálogo en voz alta son un arma de doble filo nada fácil de manejar que, en este caso, hieren de muerte a la obra. Carme Portaceli, que ha demostrado su solvencia como directora con piezas tan espléndidas como El President, parece que, en este caso, no acaba de encontrar la manera de llenar de fuerza emocional la frialdad de la historia. El montaje resulta demasiado lineal y, sólo con un esfuerzo intelectual, se consigue apreciar el valor de aquello que se nos plantea más allá del cierto aburrimiento que genera. Lo mejor, en realidad, acaba siendo el trabajo de una fantástica Míriam Iscla que pone toda su personalidad interpretativa a favor de un juego que, por momentos, parece que pierde de vista sus propias normas.

14/07/2016
Hebert Parodi

“ESPLENDOR” al Romea (GREC) ha estat una decepció. Moltes expectatives per un text que prometia i un bon elenc. Quatre dones ben diferents tancades en un saló segur i opressiu com una gàbia mentre a fora està esclatant una revolució que acabarà amb l’ordre vigent. Tot prometia a priori grans converses i interessants personatges.. Dels seus diàlegs, alguns suposadament banals, es desprén la situació que viu el país i els canvis imminents. Totes esperen al dictador i porten una careta. La seva dona rere una façana de confiança en el seu estatus i posició, amaga com tot s’està venint avall, la millor amiga que amaga ressentiment, els típics que s’acosten al poder i després ràpidament l’abandonaan, una periodista de guerra, que les ha vistes de tots colors i està allà més per desmuntar el personatge presidencial que no pas per fer-li simplement una foto i la traductora, que sota recursos còmics amaga que és una víctima dels conflictes interns del país i supervivent nata.
Se’m va fer molt avorrida i sap greu perquè l’estructura és prou original. No és ben bé un “Rashomon”, sinó que les mateixes escenes es van repetint, incorporant als diàlegs nous punts de vista de les altres dones presents, nous pensaments verbalitzats i nova informació. A cada reiteració, menys detalls superficials, menys embolcall i més i més anem veient i sentint què pensen realment les protagonistes. Actuacions entregades però un pèl sobreactuada –especialment als moments finals- la Míriam Iscla, massa còmic el de l’Aubert, desdibuixat en part el de la fotògrafa i més desenvolupat el de la suposada amiga.
El cert és que la repetició d’escenes no sempre aporta nous elements dramàtics i es té la sensació que l’obra no avança. Així, el gran encert del muntatge, aquesta reiteració, tot i el seu interès, acaba sent el seu llast

11/09/2016
Josep OS

Avui al Romea i dins del Grec he vist aquesta obra de la gal·lesa Abi Morgan i magníficament dirigida per Carme Portaceli. Començaré dient que és un text molt complicat i que jo en més d’una ocasió m’he quedat desubicat. Ens parla de la guerra i la fragilitat del poder. Quatre dones queden atrapades en el saló d’un palau presidencial d’un país no es quin i d’una ciutat on neva constantment. Una és l’esposa del president, un dictador, una altra la seva millor amiga, una periodista i una traductora. Al carrer hi ha violència, elles només beuen vodka i comencen a desvetllar els seus secrets però conforme la situació es torna al límit, aflora el que cadascuna porta dins. La dona del president li fa costat al seu marit, l’amiga només la preocupa protegir els seus fills, la periodísta el seu únic desig és ser corresponsal de guerra, i la traductora persegueix a qualsevol preu una estabilitat. Fantàstica interpretació de les quatre actrius M. Iscla, Ll. Castell, G. Flores i L. Aubert tot i que el major protagonisme recau sobre Iscla. A mi m’ha agradat, però és una obra difícil de recomanar perquè no la considero per majories però sí per als teatraires.

30/06/2016

Deja tu opinión