El temps i els Conway

John Boynton Priestley, dramaturgo inglés del siglo XX, tenía una habilidad especial para hablar sobre las interioridades de las familias con todas sus fortalezas y debilidades y también sabía desnudar con crudeza los rencores, desigualdades y a la vez realzar el sentimiento de pertenencia familiar. En el mismo contexto le gustaba desvelar secretos en forma de thriller como lo hizo en “An inspector calls”, siempre en ambientes de grupos familiares acomodados ingleses. Priestley participó en la primera guerra mundial. Su ideología de izquierdas se manifiesta en muchas de sus obras. “El tiempo y los Conway” se sitúa en el año 1919 en el seno de una familia adinerada de Yorkshire.

Lo más espectacular de la obra es el montaje escénico de Castells y Planas y los equipos técnicos del TNC. De un acto a otro, el escenario se pliega, despliega, aparece, sube o se arrastra. La percepción no lineal del tiempo de Priestley está presente en toda la obra y el escenario colabora con este juego del tiempo. En este ir y volver del pasado al presente y al revés, la música de Manu Guix es un elemento unificador. Otro tema presente en la mente del autor son los sueños premonitorios que se manifiestan en una de sus hijas, Bárbara Roig, la escritora, atrapada también en el vértigo del paso del tiempo.

Carme Portaceli ha resurgido este clásico inglés con la traducción impecable de Joan Sellent.

Con un plantel de actores y actrices maravilloso, Àngel Llàcer dirige esta obra y los hace brillar con luz propia ya que cada papel parece hecho a medida para cada uno de los personajes. Destaca la magnífica interpretación de Marcia Cisteró, la madre feliz de tener a sus hijos juntos, satisfecha de su posición, orgullosa, poderosa pero a la vez vengativa, cruel. Es la madre que todo lo ve, pero con su visión personal favorece las desigualdades y los conflictos. Albert Triola es el abogado elegante, tan contenido que no se atreve a ser feliz. Mar Ulldemolins destaca por su magnífica interpretación de la hija trabajadora, rebelde y socialista. Julia Truyol es la imagen del desengaño, Roser Vilajosana tiene el difícil papel de la niña pequeña juguetona, Ferran Vilajosana nos sorprende con un solo de piano, Carles Roig es el hijo consentido. Los otros dos hijos son Biel Duran y Julia Bonjoch. Un conjunto impecable y una obra que recordaremos.

Curiosament aquest muntatge d’El temps i els Conway comença amb l’escenari buit. I dic curiosament perquè aviat veurem com tot es transforma per oferir-nos una versió sumptuosa, espectacular, amb els seus excessos i algunes petites ombres però amb una posada en escena majestuosa, quasi de musical de gran format. És l’embolcall adequat per a aquesta peça? Es perd la intimitat d’algunes escenes entre tanta parafernàlia? És encertada la decisió de fer l’obra seguida, sense cap descans, encara que excedeixi de les dues hores? Bé, intentarem buscar algunes respostes... encara que siguin subjectives i particulars.

Aprofitar tots els recursos que ofereix la Sala Gran del TNC és gairebé obligatori, si l’obra i l’ocasió ho requereixen. Crec que el decorat de Marc Salicrú –gairebé un protagonista més de la funció- compleix perfectament quan es tracta de mostrar el pas del temps i les transicions entre escena i escena. El que ja és més discutible és aquell saló enorme i luxós, més propi d’una família aristocràtica que d’una família benestant de Newlingham a principis del segle XX. A moments sembla que estiguem en una novel·la de Jane Austen i en d’altres perduts per algun saló amagat del Palau de Buckingham. Escessiu i no sé si massa coherent, però això sí... tremendament eficaç i vistós.

Una altra pega del saló gegantí, amb galeria de quadres i parets entapissades a joc amb les cadires, és que les escenes més íntimes entre pocs personatges es perden entre tanta opulència. Per sort, el segon acte –el més dramàtic- permet que això es reverteixi gràcies a una reducció de l’espai, almenys visualment. Un repte més, doncs, per a uns actors que a part dels seus personatges també han de lluitat amb una escenografia que no sempre els hi va a favor.

La direcció d’Àngel Llàcer és vitalista i efervescent, com ja li hem vist en altres muntatges. En el primer acte crec que hi ha un excés d’energia que potser ho imposta massa tot, però en el segon i el tercer ho redreça tot cap al drama o la comèdia més nostàlgica. El resultat és una funció que entra pels ulls, que enamorarà a aquells que no en sabien res ni havien vist versions anteriors, i que aconseguirà un èxit important per al TNC. Del repartiment, que compleix amb correcció i que sembla remar en la mateixa direcció, destaquen sobretot Marcia Cisteró, Mar Ulldemolins i Biel Duran... sense oblidar una Júlia Truyol que aprofita al màxim totes les seves escenes.