Diumenge: Joan Brossa / Hermann Bonnín

Curiosa, la veritat. M'he transportat com... a un univers paral.lel, molt oníric i molt real, al mateix temps. Molt de lo quotidià i de l'anar per casa amb un toc de cap al núvols. Fresca i graciosa, bona per passar una estona distendida. M'ha agradat especialment la manera de jugar amb el públic: ens involucren, hi som presents als seus ulls i interactuen de veritat, però no posen a ningú en un compromís .Juguen amb qui tenen davant al moment, i no fan un " com si". Molt bon treball de personatge per part dels 3, molt autèntics i creïbles tot i l'extravagància. I molt ben teixida també la relació entre el trio. Sûr le ciel de paris...

Una comèdia amb referents surrealistes escrita l'any 1964 en plena època franquista.

Abel Folk (Enric), Àngels Bassas (Ròmula) i Àlex Casanovas (Ramon) protagonitzen aquesta proposta dirigida per Herman Bonnín, que ha volgut reafirmar, novament, la seva admiració per Brossa.

Els tres personatges, un matrimoni convencional i un amic, ens representen una tarda de diumenge molt quotidiana. L'amic visita el matrimoni i comenten temes de feina, de política, de moda, de pentinats, ... Ella vol sortir a ballar, però ells es resisteixen perquè l'endemà és dilluns i han d'anar a treballar.

Una escenografia molt simple, una butaca on el Ramon passa les tardes de diumenge llegint els llibres que apareixen estesos per tot arreu, una televisió en blanc i negre on ens projecten un Nodo de la visita de Franco a Barcelona l'any 1964 i on, en acabar l'obra ens projectaran un de la seva mort. Un cabdell de llana i unes agulles que la Ròmula va treballant ... A la tele Rafael, Cecilia, Salomé, ... i a escena els actors canten cançons franceses de l'època que han afegit al text d'en Brossa.

Una posada en escena despullada i els espectadors a tres bandes a tocar dels actors. Un text que no els ha resultat fàcil, segons ens comenten a la xerrada que té lloc després de la funció, però coincideixen en què "a Brossa no es tracta tant d'entendre'l com de contemplar les situacions, els instants de vida dels seus personatges".

La quarta paret s'ha trencat només començar l'espectacle amb la Ròmula asseguda a una de les butaques i comentant "la jugada" amb l'espectadora asseguda al costat. En molts moments comparteixen amb nosaltres gestos, mirades, frases o cançons.

Ens han agradat molt les interpretacions; es nota que s'ho passen molt bé i que existeix molt bon rotllo entre ells.

Per llegir l'article original, només heu de clicar AQUÍ

"Quan comences a llegir, ja t'estàs enganyant" diu la Ròmula (Àngels Bassas) al Ramon (Àlex Casanovas), el seu marit. La Ròmula li ho diu com un retret, com un menyspreu, però a Brossa era precisament això el què li interessava del teatre: la il·lusió, la presa de consciència que és una mentida meravellosa i que no cal disfressar-la, al contrari, cal mostrar-la sense pudor. Diumenge és un diumenge a la tarda a casa d'un matrimoni burgès de Barcelona una mica avorrit de sí mateix, que rep la visita d'un amic (Abel Folch) que no serà, però, contrapunt sinó consolidació de l'estat apàtic de la parella.

Hermann Bonnin sap que no se li ha de buscar la solemnitat per enlloc a Brossa, que cal gaudir-lo amb frescor i amb naturalitat. L'anècdota argumental se salpebra amb frases descontextualitzades que disparen imatges poètiques que els tres personatges diuen amb èmfasi. La posada en escena es carrega la quarta paret sense miraments i deixa que els actors interactuïn amb el públic i facin referència al fet teatral d'allò que està succeint. Diumenge és divertida, què més voleu? Àngels Bassas amb la vis còmica pujada, no se m'esborrarà fàcilment. Ens cal Brossa, li cal a Barcelona i al nostre teatre. A La Seca aquests dies el diuen amb tota la intenció, de manera diàfana, i fan diana.

La obra teatral de Joan Brossa -a pesar de que sea difícil de separarla de todas sus otras vertientes artísticas- todavía sigue siendo bastante desconocida por el gran público. Diumenge es una obra escrita en la década de los sesenta y retrata unos personajes que vivían en plena etapa del «desarrollismo«, a pesar de que eran plenamente conscientes de las carencias y de la falta de libertad que se vivía. Son la imagen de la burguesía barcelonesa de la época, pasada por la criba del absurdo y de los toques surrealistas del autor. Todo ello dirigido con muy buen gusto por Hermann Bonnín, que ha tenido la buena idea de incluir canciones de la época e imágenes del Nodo. Al frente, tres actores cómplices y completamente entregados a la causa. Da gusto ver como disfrutan con los momentos musicales y cómo afilan las réplicas de un texto que, a pequeñas dosis, va dejando huella. Es cierto que quizás no es una obra fácil de digerir, y que las relaciones entre los personajes son ambiguas y, a ratos, casi pinterianas, pero el conjunto destila un aroma a alta comedia que ya querrían para si otros productos similares. Un aplauso por la osadía de representar a Brossa a estas alturas; un aplauso para el trabajo de los tres actores; un aplauso para la magnífica y cuidadosa dirección de Bonnín, y otro para la elegante puesta en escena. En definitiva, una pequeña joya que no os tenéis que perder.

Diumenge es uno de aquellos montajes que no se procesan con la cabeza sino con otro cosa. Joan Brossa, uno de nuestro país, dibuja en Diumenge un retrato libre y poético de la sociedad catalana de la década de 1960, todavía bajo el mandato de la dictadura franquista.

Imágenes sugerentes, poesía, una puesta en escena sencilla y unos actores impecables hacen de Diumenge uno de aquellos espectáculos para ir a disfrutar y dejarse llevar por su poder evocador. Todo un placer.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

"Calli home, calli, que això és Brossa. Quin acudit parlar de coses tan classicones..." perquè sí, estem davant una peça teatral de Joan Brossa, entre absurda i surrealista i, és clar, el "pàjaru" ha substituït l'argument per la situació; la història són els dos petit burgesos dels anys seixanta, matrimoni, que un diumenge a la tarda, com és habitual, reben la visita de "l'amic" un altra petit burgès que representa que és entès en moltes coses i a qui la dona admira i afalaga. L'escena de les papallones li acaben de donar el toc de poesia visual, i no explico res més. Bona direcció i bones actuacions. El públic entusiasmat. Aneu-hi; val la pena, a més de teatre de Brossa se'n veu poc.

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2pQRjNs

 

Joan Brossa va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català.  És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX, i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana.

Per ell tot l’art era poesia. Un quadre, una escultura, el teatre, fins hi tot la màgia esdevenia per ell poesia.

De fet la poesia és l’element comú en tota la seva obra, d'aquí ve que Brossa qualifiqués el seu teatre de «poesia escènica», “Diumenge” n’és una mostra.

Als que us decidiu anar a veure “Diumenge” no espereu trobar teatre tradicional.

No hi plantejament, nus, ni desenllaç. Brossa substitueix l’argument per situacions.

A primera vista sembla que estiguis davant d’un quadre surrealista, d’un poema tridimensional, d’un viatge en que l'espai i temps es barregen amb la vida quotidiana dels seus personatges. Però si ens aturem i mirem més enllà de la posada en escena, del gest i l’acció, veurem tot el que ens vol dir Brossa.

Representació dins la representació.

Diumenge és la reflexió sobre una època. Una proposta amb un llenguatge poètic dins del text teatral, en el que es barreja simbologia visual amb frases oníriques per descobrir i alhora criticar, de manera irònica i sarcàstica, l’Estat espanyol, el catolicisme i la societat que hi havia en aquell moment.

 

Diumenge.

Una televisió en blanc i negre ens transporta als anys 60 . El Nodo. 1963 Franco visita Barcelona. Eurovisió. Raphael. Cecilia cantant “Mi querida España”,..., 1975 la mort de Franco.

Tres personatges: el marit, la dona i l’amic. Una amistat íntima.

Relacions entre sexes. La vida de parella.

Una casa a la Costa Brava.

L’Espanya franquista. París epicentre de l’art

Records de París. Què va passar a París? .La mirada dels dos homes fan suposar alguna cosa més que amistat. La dona viu en el món de fantasia.

Clàssics de la cançó francesa dels anys 60.

Interacció amb el públic.

Una litografia de Tàpies. Dotzena de llibres escampats pel terra. Ambient bohemi que em va fer pensar en Gala, Dalí i Lorca.

Pastilles de colors... vermelles, blaves i grogues.

Una invasió de papallones al jardí de la casa.

Poesia. Humor negre. Reducció a l’absurd. Una sàtira. Una metàfora.

Un poema visual.

Tot això és “Diumenge”

 

IMPRESCINDIBLE !!!