#Brossa

Aquest cop he anat al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa a veure la nova proposta de la companyia Dei Furbi, i feia anys que no gaudia d’una de les seves actuacions. I han tornat per crear una gran proposta de teatre, poesia, moviment, titelles,…

L’obra és un esboç de l’univers de Joan Brossa. A partir de la seva poesia, he entrat des del primer moment en l’obra. Amb humor ens han entrat en el surrealisme de Brossa.

Conscient al pas del temps, ja han jugat amb el nom de l’obra, utilitzant el hashtag que anem utilitzant en el nostre dia a dia. Una obra de símbols no podia faltar el nou llenguatge que hem anat creant. Escenes minimalistes, que expliquen molt més del que pensem. La companyia Dei Furbi ha anat per diferents escenes, fins arribar al seu propi món. El de les màscares que havia vist anteriorment.

Tenim diferents recursos teatrals en tota l’obra, circ, cant a capella (moment magnífic), joc de miralls, transformisme, encadenament de paraules i de sil·labes, titelles i les màscares marca de la casa. Els personatges de la Commedia dell’Arte han sorgit en un dels moments més divertits i crítics; l’Arlequí, Colombina i Pantalonne amb les màscares típiques.

Un joc per a la ment, amb el que m’he divertit molt. He sortit amb un somriure com poques vegades, llarga vida a #brossA i a la companyia Dei Furbi

Podeu llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç

#Brossa és el desè espectacle de Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi. En aquesta ocasió, els tres personatges (interpretats per Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol) busquen l’esperit del poeta, de Joan Brossa; saben que hi és però costa ubicar-lo, identificar-lo. Qui això escriu ha pensat sempre que l’esperit de Brossa era al balancí del poeta que fa anys que es troba al replà de l’escala que puja a les sales de dalt, però els personatges de l’obra busquen on calia: al llenguatge mateix.

A partir dels jocs lingüístics, de la reducció a l’absurd de la llengua i de la presa de consciència de les possibilitats expressives infinites de les paraules, el text i el muntatge de Beltran dona forma a l’esperit de Brossa, l’invoca, i aquest es fa present. La màgia, el fregolisme, l’humor, el ionescoisme (no se si existeix aquesta paraulota), el surrealisme, l’ensomni… assoleixen la fita, no d’homenatjar el poeta, sinó d’escampar la seva ànima i fer visible el fulgor rutilant del seu llegat per tot l’edifici, pel carrer Flassaders i fins on els espectadors vulguem dur-lo.

Com sempre, és clar, Dei Furbi prepara música arranjada especialment per a l’ocasió que col·labora a fer emergir el món tan particular de Brossa i de la seva obra. Beltran i companyia aconsegueixen allò tan difícil i tan propi de la poesia que en el frec entre les paraules, entre els gestos, en els silencis… aflori quelcom d’inefable, un resplendor emocionant que el panorama ultraconservador de l’escena barcelonina ens nega tan sovint.

No us perdeu #Brossa, aquests dies és l’únic lloc de Barcelona on els actors , els dramaturgs i els espectadors s’atreveixen a reinventar-se tots a la vegada, i això no és qualsevol cosa.

El legado que dejó Joan Brossa es único e inigualable. Tenemos la gran suerte de tenerlo y de que haya un teatro que lo conserve y lo muestre al mundo, porque su obra escénica transciende el texto y apuesta por el juego, la poesía y la magia. Un teatro que todavía emana originalidad y modernidad, a pesar de que Brossa ya era un moderno en los años sesenta y setenta… Un teatro al que hay que volver de vez en cuando para entender la importancia del surrealismo y del absurdo en la literatura catalana en general, y en las artes escénicas en particular. Un hecho que se olvida a menudo, pero que hay que reivindicar.

La compañía Dei Furbi, que llega a su espectáculo número diez, era una de las más indicadas para hacer este espectáculo que bebe de toda la obra de Brossa pero que no elige ninguna en particular. De hecho, se trata de un compendio de escenas y esqueches que van evolucionando hacia un nexo común, y que lo hacen a base de juegos de palabras, canciones, imágenes potentes, títeres y algún que otro streaptease histórico –pequeño homenaje a Crhista Leem– al estilo brossiano. Un espectáculo de aspecto naif, con cierto punto de ingenuidad y pureza, pero con un fondo que reivindica muy bien al artista y que comprende toda su idiosincrasia teatral y poética.

Queralt Albinyana, Anna Alborch y Marc Pujol se ponen al frente del texto y se libran a él con toda la libertad que se requería. En este sentido, la directora Gemma Beltran vuelve a demostrar que sabe muy bien como conseguir espectáculos pulidos y llenos de alma. Una alma juguetona y optimista, como la de Brossa…