Amnèsia - Teatro Barcelona

Descripción
Ficha artística
Fotos y vídeos
Opiniones

Amnèsia es una comedia del dramaturgo argentino Nelson Valente sobre las dificultades de entenderse en el si de la familia. Con un humor negro y corrosivo, el autor y director argentino nos plantea un tema delicado pero inevitable: Y ahora, ¿quién cuida de la madre?

Sinopsis

Los diferentes miembros de una familia tendrán que enfrentarse al hecho de que la madre, puntal de la familia, necesitará ayuda a partir de ahora porque ya no podrá vivir sola.

Idioma:
Catalán

Edad:
A partir de 14 años

Sinopsis

Los diferentes miembros de una familia tendrán que enfrentarse al hecho de que la madre, puntal de la familia, necesitará ayuda a partir de ahora porque ya no podrá vivir sola.

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 5

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Èxit assegurat!

Amnèsia és la primera coproducció entre la Sala Trono i el TNC.
Un muntatge escrit i dirigit per Nelson Valente, un dels dramaturgs argentins més estimat a casa nostra. El loco y la camisa, El declive, Sólo llame para decirte que te amo, Els gossos o Pols de diamant són algunes de les seves obres que s'han programat a Barcelona. Totes han rebut molt bona crítica (premsa i públic).
La versió al català d'Amnèsia la signa en Joan Negrié, un dels sis intèrprets que hi surt a l'obra. De fet, no és la primera vegada que Negrié tradueix un text de Valente; ho va fer amb l'obra Els gossos que vam poder veure el 2020 a La Villarroel.
El tàndem Nelson Valente (direcció) i Joan Negrié (traducció) funciona a la perfecció.
Pel que fa a la interpretació, la tria és del tot encertada. Quin gran equip! Mercè Aránega, Màrcia Cisteró, Míriam Iscla, Joan Negrié, Victòria Pagès i Biel Rossell. Brutals! No puc dir que aquesta o aquell ho fa millor que aquest o aquella. Tots, absolutament tots, són genials, extraordinaris. Ens regalen moments realment hilarants. Equipaç!
El tema central d'Amnèsia, com en la majoria de les seves obres, és la família. Es tracta d'una tragicomèdia que ens fa reflexionar sobre la pèrdua de la memòria (personal i col·lectiva), i sobre les dificultats d'entendre's entre els diferents membres d'una família a l'hora d'enfrontar-se al fet que la mare, puntal de la família, necessitarà més ajuda i atenció.

Valente tracta la memòria a partir de l'amnèsia i posa com a protagonista una mare amb problemes de memòria i uns germans que al llarg dels anys han anat construint un record selectiu per viure més tranquils. Drames habituals d'una família qualsevol, en la que moltes persones s'hi poden reconèixer.

Tot i que el tema central és la pèrdua de la memòria de la mare es toquen altres temes com els traumes i conflictes, els ressentiments, les inseguretats, els secrets, les pors, la solitud, el desig i les il·lusions, el fracàs, la pèrdua de confiança, la culpabilitat, els dubtes morals, el sacrifici, la necessitat de canviar i la pèrdua de la identitat que es veu absorbida per la malaltia.

Us aconsello que compreu de seguida les entrades abans no s'exhaureixin.

12/05/2024 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

¿Quién es Lorca?

Nelson Valente ya es un director argentino de referencia en Barcelona, al menos a día de hoy. A lo largo del tiempo hemos tenido otros (Daulte, Veronese, Tolcachir, etc.) pero ahora le toca a él defender la herencia argentina del teatro pequeño, sobre conflictos familiares, contando con intérpretes de allá (El loco y la camisa, El declive, Silvia) pero de vez en cuando con algunos de aquí (Els gossos) e incluso dirigiendo textos que no le son propios (Pols de diamant, Els rapinyaires). Y ahora le ha tocado el turno de estrenar en el TNC, apostando por los temas que mejor se le dan y poniendo la memoria –o la carencia de ella- como motor esencial de un texto costumbrista, a camino entre la comedia y el drama más cotidiano.

La obra empieza, como no podía ser de otra manera, con una escena familiar gritada –quizás demasiado- y expresamente confusa. Nadie escucha al del lado, como pasa muchas veces, y no será hasta la aparición de la madre que sabremos cuáles son los objetivos y las aspiraciones de los hijos. Es precisamente con la presencia de la madre (grandiosa Mercè Arànega) cuando se dan las escenas más acertadas, las referencias lorquianas y los pequeños monólogos finales de varios personajes, auténticos golpes de efecto que dejan noqueado al espectador. Escenas de gran efecto que vienen avaladas por actrices y actores de primera, desde las increíbles y siempre eficaces Mírima Iscla, Victòria Pagès y Marcia Cisteró, hasta Joan Negrié y Biel Rossell.

Esta es la primera producción entre el Teatro Nacional de Cataluña y la Sala Trono, uno de los referentes teatrales en la ciudad de Tarragona desde hace más de 20 años. Seguramente por las dimensiones de la sala tarraconense, el montaje se ha pensado cómo un espectáculo de pequeño formato y esto se pone en evidencia en la Sala Petita del TNC… que de pequeña no tiene nada. Se nota que sobra espacio, que se ha llenado sin sentido con cajas de mudanzas y que solo sirve como sala de espera por los actores que salen de escena. Un pequeño contratiempo sin importancia para una obra que tendrá largo recorrido y que, de momento, ya ha agotado entradas antes de estrenarse.

25/05/2024 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya
Victòria Oliveros Layola

Vesteix de rialles els problemes d’una família que ha de fer front a la malaltia mental de la matriarca de la família. Cosa que ens pot tocar a tots com és el tema de com gestionar la cura dels nostres grans quan no es poden cuidar per ells mateixos. Divertida, tendra, real i on el pitjor de l’ésser humà surt a la llum. Un festival que causa el somriure, més aviat amarg, de l’espectador i que es beneficia d’unes poderoses actuacions, entre elles la de Mercè Arànega, un cop més incommensurable. Interpretacions magnífiques amb un repartiment esplèndid que doten de comicitat i dramatisme cadascun dels seus actes. Ole, ole!!!

01/06/2024
Josep OS

Ahir vaig estar al TNC veient aquesta obra del director argentí Nelson Valente i que ens parla de conflictes familiars i més concretament de la cura dels nostres éssers grans quan ja no es poden valer per si sols i en aquest cas pateix una malaltia mental que fa que tingui moments de lucidesa i altres en què no reconeix ni els seus fills. El desencadenant, la filla que conviu amb ella i demana als germans que col·laborin a cuidar la mare i així pugui ella tenir un mínim de vida social i sortir al carrer, cosa que actualment no pot fer. La negativa per part dels germans i les seves parelles posa en joc el seu egoisme i acabarà sent el detonant on sortiran a lluir tots els draps bruts de la família. El tema s’ha vist en infinitat d’obres i Valente en aquest cas ho ha volgut dotar d’un humor negre i corrosiu que per minorar alguns moments podria valer, però quan les bromes que n’hi ha i moltes van dirigides directament a la malaltia m’han semblant fora de lloc i inadmissibles. Veure part del públic rient d’una cosa que no tenia cap gràcia m’ha incomodat i en alguns moments m’ha fet ràbia. Les interpretacions, però, magnífiques destacant la Miriam Iscla i la Mercè Arànega tot i que la resta Màrcia Cisteró, Joan Negrié. Victòria Pagés i Biel Rossell cadascun en el seu personatge estan de nota alta. Em sap greu però les bromes i les rialles m’han sobrat.

30/05/2024
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Mi experiencia con el teatro argentino es que son especialistas en hacer muy buenas comedias que tratan temas sociales y familiares y que finalmente te dejan el corazón destrozado. Y esta obra no es una excepción.
Amnèsia viste de risas los problemas de una familia que tiene que hacer frente a la enfermedad mental de la matriarca de la familia. Algo que nos puede tocar a todos como es el tema de cómo gestionar el cuidado de nuestros mayores cuando no se pueden cuidar por ellos mismos.
Divertida, tierna, real y donde lo peor del ser humano sale a relucir.
Interpretaciones magníficas con un reparto espléndido que dotan de comicidad y dramatismo cada uno de sus actos.
Bravo!

16/05/2024

Deja tu opinión