Adreça desconeguda

Estic una mica cansat de veure obres d’un, dos, com a molt tres personatges. Trobo a faltar muntatges amb un elenco com déu mana. Però ves, la crisi ens afecta a tots, als actors que han de minimitzar costos perquè la festa els surti a compte (La Gemma Brió plega el seu esplèndid Llibert perquè diu que tot i sent tres no en poden viure, i no crec) i jo no puc anar a veure segons quins espectacles perquè al preu que costen no m’ho puc permetre. Al Liceu continuen fent propostes interessantíssimes, però qui punyeta pot anar al Liceu si no és un privilegiat que s’ha salvat de la crisi, o a Cap Roig o a Perelada …? Sempre m’ha agradat tota mena de teatre, i de concerts i moltes altres coses, però m’he convertit, per força, en un espectador quasi exclusivament de teatre alternatiu. Si la crisi dura gaire més , hauríem de mirar de trobar solucions més imaginatives.
No és que Adreça desconeguda sigui teatre experimental, ni en el fons ni en la forma, però si és teatre de text més o menys monologat, com gairebé tot el teatre de dos personatges. En aquest cas no m’atreia l’obra (un tema tan tòpic) ni el format (queda dit), sinó els actors i sobretot la curiositat de veure com se’n sortia l’Eduard Fernández, que tants bons papers ens ha donat al cine, però que jo no recordo haver vist mai fent teatre. El cas és que a la primera part hi havia un desnivell apreciable entre un Lluís Homar impecable (no entusiasmat però impecable) i un Eduard Fernández una mica afectat, buscant una fluïdesa espontània que no acabava de trobar. Afortunadament per a tots, l’obra fa un gir inesperat, que li dóna un cert intríngulis i en aquest gir el text regala a l’Eduard Fernández un nou personatge, destinat a guanyar-se la complicitat del públic, i se’n surt molt bé, aconseguint una mena de taules en la partida que se juga en molts sentits i una sensació que no has perdut el temps, has passat una estona més entretinguda del que esperaves i has confirmat que tenim un planter d’actors i actrius, que, per si sols, ja valdrien la ibdependècia.

Els nostres dos grans actors excepcionals, impecables, com sempre.
L’obra és un texte deliciós, que fa honor al llibre. Per mi imprescindible. La vàrem veure a La Villaroel amb l’escenari al mig, amb els actors a mig metre…a les hores la cosa millora…Lluïs Homar i Eduard fernandez «for ever»!