73 raons per deixar-te, el Musical

Jo no sóc crítica. No em cansaré de repetir-lo. Només observo, sento, descric així que no vaig a escriure línees i línees dient les maravelles dels personatges, de les cançons, de l’obra, només puc explicar que, les 2 hores de la funció, van passar en un tres i no res.
Arribavem amb l’única informació que l’entrevista que vaig escoltar a Catalunya Ràdio i que em va cridar l’atenció. Una d’aquestes vegades que, no sé perquè, quelcom em diu que hem de veure aquest espectacle i, mitjançant una promo, ens vàrem anar a veure’ls amb la nena i tot (tinc una filla de 15 anys), una mica amoïnada per si no li agradava.

L’obra és dinàmica, no hi ha un moment de descans i les cançons, quadren perfectament amb la situació que estem veient. Situacions que es poden donar a qualsevol de nosaltres i crec que aquí és on ràdica el seu èxits. La senzillessa de les situacions, van fer que m’oblides que estava en un teatre.
He de reconeixer que vaig riure i, sóc bastant sensible així que també vaig plorar. Fins i tot vaig intentar contar les raons… sense cap èxist doncs em vaig perdre de seguida. El descans que hi ha a mitja funció, em va sorpendre amb la sensació que acabavem d’arribar, al igual que el final.
Tot un gust a ver gaudit de la funció i, per mi, molt recomanable per tothom.

http://parlant-de-detalls.blogspot.com.es/2015/12/23122015-73-raons-per-deixar-te.html

Una musical petit que s´aguanta per els actors, pero les lletres son monotones i la musica tambè, no m´ha a gradat, l´hi trobat llarga.

Una història que es veu amb plaer, però que acaba per no sorprendre amb una resolució de conflicte un xic massa forçada. Però, les bones interpretacions fan que no quedis decebut de tot plegat.

«73 raons per deixar-te» no m’ha acabat de fer. I és una pena. Un musical nou i de creació autòctona són dos grans notícies, amb l’ànima de «Smiley» al darrera i 4 figures del teatre al davant semblava una combinació infalible. Però no rutlla, al menys per a mi. No és només que no tingui una «gran» cançó, aquella que marxes tararejant-la, sinó que no em va arribar la història (el perquè i el després d’una ruptura, on era fàcil que tots ens sentíssim identificats en part) ni les interpretacions, una barreja entre pilot automàtic i pes desigual. La Mone no té possibilitats de lluiment, l’Abel Folk estava una mica encarcarat a les parts musicals, la Mercè Martínez és una bèstia escènica, sense discussió, i al Marc Pujol li fan fer una estona del Joel Joan a Plats bruts, que arrenca les rialles del públic però trenca amb el seu personatge. Una cançó ben original, això sí, la de la línia del metro i un aire a «T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré» (que tampoc em va convèncer).
El millor: Una enorme frase que resumeix la visió de la parella de molta gent: «Téstimo pel que ets no pel que voldria que fossis» » Doncs a mi em passa al revès».

Sembla que aquesta temporada els amants dels musicals estem de enhorabona. Deixant de banda les grans produccions com «Mar i cel», «Mamma mia» (quan podrem tenir nous espectacles de gran format que siguin novetats ?) estem gaudim de bones propostes musicals com la que ara ens ofereix el Goya. Guillem Clua (tant recordat per el seu excel·lent «Smiley») ens ofereix un text desenfadat i divertit que tot i jugar amb els tòpics ens fa passar mes de dos hores amb el somriure als llavis. el que també es possible per el treball dels quatre magnifics actors que es trobant dalt del escenari amb la gran ventat-ja de que el text el entenem perfectament quant cantant. Recomanable per passar una molt bona estona.