Josep Maria Ribaudí i Martí

De tan en tant veure una bona comèdia et fa sentir més lleuger, no sempre hem d’estar patint per culpa de la cabrona de lady Macbeth. Doncs Tots Fem Comèdia és això una comèdia que fa que surtis del teatre somrient. Joaquim Oristrell s’ha estrenat bé com a dramaturg i director. S’ha rodejat d’un quintet que ho ha brodat, i tot i que d’actors només n’hi havia quatre, dic quintet perquè el pianista Joan Vives, el cinquè, ha estat peça indispensable. Bona història, bona direcció i bons actors, Bosch, Rañé, Bonnin i Vives. Per arrodonir-ho una ajuda de les projeccions videogràfiques de molt bona qualitat, amb imatges impactants, nítides… Espectacle molt recomanable per passar una vetllada divertida. No us la […]

Què és 28 i mig? Un divertimento, un homenatge a Fellini i molts més començant per Dante, Scola, Pirandello i fins i tot Estellés, però sobre tot un viatge oníric pel món del gran Federico, les seves imatges, la seva estètica, les seves fantasies, dubtes i fixacions eròtiques de dones amb grans culs i poderoses mamelles: la Saraghina de 8½, la estanquera i la Gradisca d’Amarcord… La posada en escena molt interessant i marca de la casa: terra de sorra i un continu entrar i sortir d’elements; taules, cadires, màquines de filmar… Interessant il·luminació (un pèl massa fosca pel meu gust) i vestuari divertit. Bona utilització de les projeccions videogràfiques. Tots els actors amb nota alta, mèrit que li correspon […]

Estamos ante una pequeña joya de Nelson Valente, autor y a la vez director. Los locos ¿hay que esconderlos? Dicen siempre la verdad ¿Por incómoda que sea? La obra va de esto. Una familia, padre, madre, chico y chica. El chico está como una regadera y por la noche vendrá a cenar el novio de la chica para conocer a la familia. La chica le pide al hermano que no salga de su cuarto, pero… las cosas fluyen como tienen que fluir; ¿Las cosas se estropean solas… o con la ayuda de los que dicen las verdades? Una joya, muy bien dirigida, muy bien interpretada y dicho con un acento porteño que al principio cuesta un poco de seguir pero que enseguida pasa a ser un […]

Penso que l’adaptador d’aquesta obra ha fet un canvi de temps desafortunat. L’original passa a Paris al 1784, i cinc anys abans de la Revolució Francesa, un actor segur que aguantava humiliacions d’un noble que en l’època actual que s’ha situat ara no aguantaria del mateix noble transformat en només home poderós. Penso que aquest canvi ha fet que el plantejament grinyoli i l’obra en pateixi. Possiblement per culpa d’això el director, Mario Gas, no ha pogut fer lluir dos bons actors, Solá i Freire, perquè, al menys jo, no m’he cregut el que passava. L’escenografia de Azorín senzilla però ben resolta i la il·luminació de Gómez, eficaç, especialment bella en l’escena inicial. Llegir més.

Imatges gelades, títol perfecte, moments aturats que són fotografies dels membres d’una família desestructurada. Mare soltera maltractada per la vida i per ella mateixa que funciona a base d’odi. És infermera i aguanta els torns a base de pastilles i la solitud a base de sexe amb desconeguts. La filla marxa de casa als setze anys, per tornar derrotada, sola i amb una criatura… i més històries. Magnífica posada en escena i il·luminació que accentuen la incomunicació. Gran treball de direcció d’Alícia Gorina amb actors fantàstics. Recomanable, imprescindible. A l’Espai Lliure. No us la perdeu. LLEGIR MÉS