Quim Noguero

En la dansa i en general, l’ADN de l’ànima és el cos. Només cal veure quines possibilitats tenim de sentir o de pensar quan no funciona bé. I, al revés, les magnífiques potencialitats expressives d’un cos en estat de gràcia. Fa això al cas perquè al programa de mà el sentit que es dóna al títol de l’espectacle de dansa L’ADN de l’ànima és més aviat naïf, connectat amb un estat ideal de l’esperit que pateix un bon tros d’herència judeocristiana inconscient, com també connoten els títols de les diferents escenes: “el dolor”, “la innocència”, “la càrrega (la responsabilitat)”, aquí amb subtítol i tot, o “el dubte”, “la vanitat”, “la superació”, etc. Fa por, oi? Doncs, en canvi, l’espectacle és […]

Obra que es veu a si mateixa fent l’obra, com l’acció es permet subratllar amb picades d’ullet del tipus de fer marxa enrere (talment si els personatges fossin gravats en vídeo) o quan es rectifica el que els actors acaben de dir per introduir-hi un passatge pretesament saltat, etc. En realitat, el que busquen aquests recursos és remarcar el caràcter absolutament fix i guionitzat del text per col·loquial que sembli, cosa que no hauria de dubtar ningú tenint en compte que Els guapos són els raros es construeix sobre munts d’ecos de les lletres del grup musical Manel. Fascinació per les cançons o el grup? Potser també, però sobretot identificació amb una veu que ha triomfat pels esquitxos que ofereix […]

Si a una frase li veiem més la intenció literària que allò que vol dir, l’expressió queda grandiloqüent, inflada, pesa, i és poc dinàmica i efectiva en la mateixa mesura que li sobra greix i li falta múscul. Les formes de la literatura han de ser afilades per aprofundir en el fons en què s’enclaven: si la punta és roma, potser és que en tenim prou de jugar (com els nens amb fletxes de ventosa) i ens conformem que l’obra sigui una forma d’entreteniment per matar l’estona en lloc d’una forma d’enteniment per aprehendre la realitat i viure amb plenitud el temps. En aquest sentit, Fuegos té una tendència perillosa al tòpic de les grans frases, com quan al final […]

Capricis té tant de joc formal que fa honor al títol. Paganini, al capdavall, treballava per als seus senyors, però avui esperem més de l’art, un punt d’emoció intel·lectual que ens faci mirar amb ulls nous no tan sols una partitura, sinó la major part del món que ens envolta. Si el virtuosisme ja no és un valor en si mateix, tampoc ho és la mera exploració formal (lèxica, morfològica i sintàctica, aquí no compten només les posicions dels ballarins en l’espai i com s’hi jerarquitzen, sinó també el tractament de les parts del cos, en algun cas articulació a articulació). Capricis és, doncs, ben bé l’altra cara de les obres d’Andrés Corchero, Tomàs Aragay i Sol Picó d’aquests dies. […]

El text de Sirera és idoni per a qui concebi el teatre com una capseta de sorpreses, com el terreny subtil de la simulació, com el parany del gat a la rata. I a El veneno del teatro, el director confia que mirem els ulls de l’escena com si fos un serpent hipnòtic a punt d’engolir-nos. Una cosa és l’obra escrita: una filigrana de rellotgeria estructurada al mil·límetre, un joc de màscares concebut com a metàfora viva de les virtuts teatrals i organitzat en una successió d’enganys en crescendo a l’estil de La huella de Mankiewicz o bé (perquè tenen aquest model del cine nord-americà al cap) a l’estil també de Paraules encadenades i El mètode Grönholm de Jordi Galzeran. […]