Quim Noguero

Espectacle humil, que posa la figura de l’espectador al centre de l’activitat artística. Perquè el Cinema a dues mans plantejat al teatre Almeria pel pianista Xavier Torras i el guionista de cinema Sergio G. Sánchez ha estat una conversa sobre la passió compartida per la música de cinema com a fil dramàtic i com a magdalena proustiana. Com deia Sánchez, la música de cinema és una màquina del temps. Quan és bona, només tornar a sentir-la no sols ens porta la pel·lícula a la memòria sinó, sobretot, la memòria a la nostra pròpia vida llavors que la sentíem per primera vegada. Torras i Sánchez semblaven un parell de fanzineros entusiastes, els sentíem parlar i volíem que ens convidessin a casa. […]

Encesa feritat, si en poguéssim dir així de la veraç lucidesa sorgida del dolor, de la decepció, de les confrontacions entre la vitalitat juvenil i el desencarnament dels anys. Flames a la fosca esculpeix a llambregades els mons dels poetes amics Salvador Espriu i Baltasar Rosselló-Pòrcel. Ja en l’escenografia mateix, primer quan les piles de llibres trempen amunt juvenils com columnes gregues, després quan els volums són ales mortes escampades per terra com un jaç de flors tallades i, al final, quan en la postguerra aquest escampall apareix tapat, recobert pel gris del plàstic de bosses d’escombraries: un espai erm, eixut, estèril, que amaga a sota el llegat antic com els mobles vells tapats amb llençols a les golfes. Flames […]

Fins i tot en els punts forts ens hem de saber contenir. Les ressonàncies malenconioses de Yesterday que connota el títol no sols provenen del fet que els personatges a estones semblin enyorar una antiga pau perduda, sinó del caràcter antològic dels deu anys de la companyia britànica que hi planteja la seva coreògrafa, Jasmin Vardimon, d’origen israelí. La bellesa plàstica és indiscutible en el vessant més visual de l’obra, amb alguna escena com la del combat de plomes final que gairebé remet a explosions corals equivalents de Pina Bausch. De fet, com en la coreògrafa alemanya, les imatges no pretenen pas recloure’s en si mateixes, autosatisfetes, sinó descobrir als espectadors veritats humanes que ens quedin properes, clixés socials, estats […]

El petit Dalí té un tresor en els personatges secundaris, un tresor dels de veritat, dels que defensa directament l’obra: la mina imaginativa que guardem dins nostre. En canvi, hi resulta un pèl naïf i pedestre la figura del personatge principal, la del petit Dalí, aquí rebatejat com a Salvi, potser per connectar amb els escolars d’avui, potser perquè els d’Únic Produccions no saben que Salvador Dalí ja en tenia un altre, de diminutiu: Vador. A vegades es cau en el tòpic reelaborat a posteriori sobre la fama del personatge més que del pintor, com quan se’ns presenta el retrat del jove artista Dalí no tant com un noi amb cambra pròpia, per dir-lo com la Woolf, sinó com un […]

Béla Bartók: exili a Nova York té les veus de Rosa Renom i Lluís Marco posant cos a les paraules del músic hongarès i la seva dona, però no és pròpiament una posada en escena teatral, sinó gairebé una lectura dramatitzada. Es dirà que no, és clar, que el que passa és que la manera adient de portar a l’escena una font epistolar és aquesta, amb els suposats interlocutors asseguts davant de les cartes que es creuaven i llegint-les. Els textos són interessants. Ens situen en el mateix tipus d’experiència d’un autor com Stefan Zweig en l’època que va escriure les seves impressionants Memòries d’ahir: d’una banda, la cultura i l’antic ordre europeus en què havien estat educats tants d’aquests […]