El text de Sirera és idoni per a qui concebi el teatre com una capseta de sorpreses, com el terreny subtil de la simulació, com el parany del gat a la rata. I a El veneno del teatro, el director confia que mirem els ulls de l’escena com si fos un serpent hipnòtic a punt d’engolir-nos. Una cosa és l’obra escrita: una filigrana de rellotgeria estructurada al mil·límetre, un joc de màscares concebut com a metàfora viva de les virtuts teatrals i organitzat en una successió d’enganys en crescendo a l’estil de La huella de Mankiewicz o bé (perquè tenen aquest model del cine nord-americà al cap) a l’estil també de Paraules encadenades i El mètode Grönholm de Jordi Galzeran. Però escrit fa vint anys i per parlar de teatre, ambientat al segle de les llums, de Sade i de l’artifici. Afilada saviesa de Sirera. Ensenya com la veritat teatral no recolza sobre cap altra realitat que la del fingiment i la seducció actorals, i que més realitat no té perquè representar més versemblança sinó, sovint, el naufragi estrepitós de la il·lusió. Llàstima dels excessos interpretatius, del subratllat afectat i manierista, del crit innecessari a mig gas.
¡Enlace copiado!