Si a una frase li veiem més la intenció literària que allò que vol dir, l’expressió queda grandiloqüent, inflada, pesa, i és poc dinàmica i efectiva en la mateixa mesura que li sobra greix i li falta múscul. Les formes de la literatura han de ser afilades per aprofundir en el fons en què s’enclaven: si la punta és roma, potser és que en tenim prou de jugar (com els nens amb fletxes de ventosa) i ens conformem que l’obra sigui una forma d’entreteniment per matar l’estona en lloc d’una forma d’enteniment per aprehendre la realitat i viure amb plenitud el temps. En aquest sentit, Fuegos té una tendència perillosa al tòpic de les grans frases, com quan al final Marguerite Yourcenar escriu: “sólo espero que este libro no sea leído jamás”. De debò? Com a catarsi personal, després d’una decepció amorosa, l’obra de joventut del 1936 devia fer net i cremar molta roba vella, molta brossa acumulada, però aleshores si l’autora preferia que no fos llegit com és que va publicar-lo? Paraules, i a vegades de segona mà, com quan es reinterpreten amb menys sentit les paraules de Jean Cocteau on el francès deia que si se li cremés la casa només en salvaria el foc o aquelles en què el poeta nord-americà Walt Whitman afirmava que contenim multituds. D’entrada, doncs, el problema ja és que, quan Yourcenar parla del seu desencís dels homes a través del dolor de veus clàssiques de dones com Climtemnestra, Safo o Maria Magdalena, l’escriptura no té ni de lluny la qualitat de la molt més coneguda novel·la Memòries d’Adrià (1951). Però si el text de Fuegos pateix sobrepès, no van pas saber ser més lleugeres ni la direcció (encarcarada) ni les interpretacions, amb un punt de sobreactuació notable de la qual només se salvava la Clitemnestra de Nathalie Poza.
No sé fins a quin punt el problema d’aquests muntatges que arriben al Grec des del circ romà de Mèrida prové del volum a què allà estan obligats perquè la veu i els gestos salvin l’enormitat d’aquell espai i arribin al públic, però el cert és que no és el primer cop que passa i que obres nascudes allà arriben a Barcelona amb el mateix puntet d’afectació. També hi té a veure l’elecció dels intèrprets, “grans personatges” (socials i no teatrals) que sovint es van a veure més per raons de popularitat de revista que no de l’escena. El Grec estava ple. La taquilla justifica l’elecció des del punt de vista del calaix. I, aleshores, si per ser efectiu es busca grandària (grans noms en l’autoria, la direcció, els papers) és normal que l’excés es traspassi a l’escena.