Quim Noguero

El paisatge de Memòries d’una puça és desolador. Presenta una visió apocalíptica del present, un retrat futurista tipus Mad Max, una realitat exhaurida i fosca, cremada, recoberta de fum o amagada sota boira espessa, amb neumàtics gastats, llaunes buides de begudes refrescants a terra, negror per tot i un pessimisme brutal. La puça del títol som evidentment nosaltres, la humanitat sencera, així que les memòries d’aquesta bestioleta tan diminuta dins el planeta acumulen fragments estripats dels nostres somnis antics: talls de cançons com les cantades per Judy Garland a El mago de Oz, èpiques músiques de ballet, sons de velles pel·lis, desmoralitzadors espectacles de putxinel·lis amb els intèrprets de carn i ossos manipulats com ninots, retalls desfets, exemples mig esborrats […]

Que et posin auriculars en una obra en directe, que t’adonis que no hi ha intèrprets, que la veu que et xerra a les orelles parli de Kant, de Hume, de Sartre o d’Aristòtil potser fa por, però deixeu-la a casa, que no us penedireu d’apuntar-vos a l’excursió gratuïta de La naturalesa i el seu tremolor. Els filòsofs hi treuen cap perquè el que esteu a punt d’experimentar ha portat molta lletra, però la conclusió l’hi posareu cada un, d’acord amb el bagatge personal i el que suggereixen els caps de fil que de manera calculada es presenten al llarg d’una ruta de setanta minuts per la muntanya de Montjuïc. Tomàs Aragay i Sofia Asencio tenen experiència a carregar de […]

11 minuts d’obra i una dotzena d’espectadors tancats dins la caixa construïda a la plaça Margarida Xirgu. L’espai de (remor) reprodueix una cel·la de la presó de Palma de Mallorca i és d’un realisme esfereïdor: no sols acompanyem els ballarins a pocs pams, sinó que la primera filera d’espectadors és qui s’encarrega d’il·luminar-los amb petits lots, llanternes d’il·luminació freda que ens converteixen en voyeurs. La sensació és doble: d’una banda, l’esclat lleuger i energètic vinculat a la força dels moviments dels ballarins i al fet que ens adonem que dansen l’encontre que s’imaginen amb l’amant, els seus desigs reprimits, el fons del cap que els allibera de l’entorn; de l’altre, l’ofec claustrofòbic de l’espectador dins un espai desolador i mínim. […]

El butoh és la dansa contemporània japonesa. Sorgida com a reacció als horrors de la Segona Guerra Mundial i l’escàndol atòmic de Hiroshima i Nagasaki, neix influïda per l’estètica expressionista alemanya i se separa del llenguatge altament ritual i codificat de l’escena japonesa tradicional (el Noh i el Kabuki). En present, de forma natural, el butoh converteix el cos en una sensitiva i receptiva fulla al vent que acaba arrossegada per un rierol. El cos del ballarí és com un full de paper fi: el més mínim corrent d’aire el mou, tot hi deixa empremta, tot el marca i, per tant, no balla en un lloc, balla el lloc, es transforma en un element més de l’espai, en una d’aquelles […]

A quin futur està destinada la joventut europea? Segons la teoria d’ahir dimarts a Utopies, malgrat que estan “preparadíssims”, els joves no tenen futur. Segons la constatació pràctica davant les tres obres, el tenen molt negre si la preparació és la que es detecta en aquests treballs: 180 minuts interminables de declaracions de bona fe d’una ingenuïtat aclaparadora, trivials, pamfletàries. D’acord que cal qüestionar moltes coses. En alguns casos seria justificable fins i tot l’odi, però, malgrat que el confessen, odien o ho diuen? Anar contra el sistema amb el discurset pagat pel Grec més aviat legitima la retòrica que es diu no acceptar. Aquest escenari no és el millor lloc per oferir tallers, i si els hi regalen que […]