Un autor per tenir en compte, per estar pendents del que faci: l’argentí Claudio Tolcachir, que en aquesta ocasió, al teatre Romea, fins i tot es va permetre encarnar en persona un dels protagonistes. La seva peça El viento en un violín és d’una veracitat humana tremolosa i perfecta, agafada en viu, palpitant i delicada, justa i emotiva. L’obra no sembla teatre, dit en bé de les seves virtuts, sinó un tros qualsevol de vida. Els personatges es fan estimar (gairebé tots) o odiar (una). Recordem-los: 1) la mare que ha ofegat psíquicament el fill perquè el considera culpable de la mort del seu bessó, només néixer, és a dir, de la mort del nen que pel fet mateix de no haver viscut no ha pogut errar en res i ha estat idealitzat en mal del viu, un xicot real que ignora que l’altre va existir, perquè se li ha ocultat, però a qui en canvi se li ha fet portar el pes inconscient d’aquesta culpa tota la vida; 2) aquest noi acollonit, emmarat i, tanmateix, vital i sensible, que s’entrebanca una i altra vegada amb ell mateix, amb les seves crostes sentimentals, però que és capaç de sentir empatia pels desigs i la il·lusió dels altres, tan semblants als seus, i de partir doncs de zero obert a l’esperança; 3 i 4) la parella enamorada de noies que primer pretén usar-lo de bell tub in vitro amb potes, però que, tan perdudes i obertes a la vida com ell, poden acceptar configurar tots tres una mena de família imperfecta de veritat, o sigui, de les que s’estimen, per molt que se les engaltin a diari, com els Simpson; o 5) la marassa, la criada de la mare del noi i mare ella mateixa d’una de les noies, que és la dona maternal que tot ho comprèn i abriga amb estima: com la mare negra d’Imitation of life (1959) de Douglas Sirk o com la dona que no pot tenir fills i, malgrat això, és mare de debò, la millor mare, la que ha nascut per ser de veritat mare, a The Curious Case of Benjamin Button (2008) de David Fincher.
Tots cinc són com nàufrags en un bot salvavides que avança perquè quatre han acceptat posar-se a remar junts. Quin gran exemple el d’aquesta supermare d’una de les noies, que accepta la parella lesbiana de la seva filla, malgrat no entendre-la, només perquè la veu feliç. Així obre la casa a un grup singular. La perfecció no existeix més que com a aspiració. Existeix aquesta pell despullada i tremolosa amb què ens podem identificar i que assenyala un camí: la de l’heterodòxia que suma les nostres diferents parcialitats, les nostres mancances. Defensar avui la família com a centre social passa per aquí: per entendre-la com a creació i recreació humana oberta. Fidel al present i, per tant, oberta a un futur compromès amb el millor dels nostres passats. L’escollim nosaltres. La fem cada dia.