Nota ràpida. Si algú hi vol anar avui diumenge, endavant, que no s’ho pensi dues vegades. Confrontarem posicions. D’entrada, defenso l’actualitat d’un muntatge que corre el perill de veure’s vell tan sols per la temàtica i els referents musicals i sentimentals, com si per això mateix haguéssim de sentir caduques les conyes i la temàtica de Play it again, Sam, una pel·lícula de Herbert Ross que protagonitzava Woody Allent el 1972, aquí estrenada com a Sueños de un seductor i arribada en català al teatre de la mà de Ricard Reguant com a Torna-la a tocar, Sam l’any 1986. Què hi fa que als EUA la memòria sentimental d’Allen en aquell film arrelés en els anys quaranta i cinquanta, dins l’univers de les pel·lis de Bogart i una imatge de la masculinitat que als setanta el seu personatge ja no podia adoptar acríticament? Doncs, aquí el mateix: què hi fa que el replantejament vital de la parella protagonista de l’obra d’Adolfo Marsillach escrita en plena transició democràtica es basteixi en el conflictiu alliberament de l’educació repressiva nacionalcatòlica en què els va tocar créixer i es vesteixi amb la banda sonora que, en l’Espanya de l’època, aquella generació havia viscut entre el material propi i el que, fossilitzat tants anys, encara havien heretat dels pares? És a dir, entre la Piccolissima serenata de Renato Carosone, els aguts cristal·lins d’Only you dels Platters, la veu vellutada d’Antonio Machín o els refilets del Duo Dinámico, per exemple, i d’altra banda l’alliberament mental i sexual que, en una escena de Yo me bajo en la próxima, ¿y tú?, embolcalla ja l’experiència lisèrgica que dos dels personatges viuen sota els efectes de la guitarra elèctrica de la primera secció de Shine on You Crazy Diamond, la mítica cançó de Pink Floyd que el 1975 va formar part de l’àlbum conceptual Wish you were here. 1975 és una data central per a les flipades que a partir d’aleshores viuria aquest país i, per dir-ho amb l’eco del títol de Pink Floyd, era just el moment en què la gent desitjava ferventment que moltes coses “ja fossin aquí”!
Així, si l’obra original de Marsillach es titulaba Yo me bajo en la próxima, ¿y usted?, ara el canvi al “tu” no sembla gratuït. Hi ha una actualització de to i un despullament escenogràfic i interpretatiu lloables. En l’escenificació de 1981, José Sacristán i Concha Velasco assumien molt més Bogart, per dir-ho amb l’analogia d’abans. Ara, en canvi, com allà feia Allen, els intèrprets ja saben que no poden assumir sense matisos aquells vells materials i la càrrega irònica i el sarcasme en presenten una lectura crítica que està molt lluny del revisionisme còmode que avui en dia encara endolceix nostàlgicament referents similars a la sèrie televisiva Cuéntame. La peça teatral sembla interessant, doncs, a tres nivells: 1) per la memòria històrica i no pas sentimental que radiografia una part del passat d’aquest país, sobretot quan cada dia comprovem al telenotícies que encara té pes en el present; 2) per la lectura de reconciliació amb la pròpia educació sentimental que encarna el matrimoni protagonista, perquè si som el que hem viscut, només podem deixar de ser-ho quan ho assumim com a punt de partida (una assignatura pendent d’aquest país encara avui); i 3) per l’extraordinària interpretació humorística de la companyia sevillana Producciones Imperdibles, amb l’orquestral Belén Lario de Blas i el tendre Javier Castro repartits en mil personatges i un munt de registres i accents, extraordinaris tots dos.