Pep Bujosa

Encara que ja m’ho havien explicat, quan vaig entrar a la Biblioteca de Catalunya vaig quedar sorprès de la disposició de les taules. Semblava realment un menjador popular, amb estovalles de quadres, amb el vi a taula i amb els plats i forquilles a punt per servir el sopar. D’entrada, doncs, l’escenografia em va semblar magnífica. L’hostalera és una obra de Goldoni, que es va estrenar en 1755 i que s’ha representat moltíssimes vegades en el teatre professional i d’aficionats. En aquest cas es presenta amb alegria i música, on tots els actors i actrius canten i en algun moment toquen algun instrument. Cada personatge és força esquemàtic i juga a fons amb les característiques preestablertes, que no varia gaire […]

Ahir vaig anar al Teatre Akadèmia i he de confessar que cada vegada m’agrada més aquest petit teatre del carrer Buenos Aires. Felicito a la Mercè Managuerra i al seu equip per la magnífica temporada que ens estan oferint, amb obres de Brecht, Ionesco, Sartre, Lorca. T. Willians i De Filippo entre d’altres. No es pot demanar més! Ahir tocava Sartre. Va escriure No exit (Huis Clos) l’any 1944 i, segons va explicar ell mateix en una entrevista, ho va fer perquè uns amics seus la poguessin representar. Ho van fer el mateix any just abans de l’alliberació de París. Ha estat dirigida per directors com Luchino Visconti, John Huston o com Luis Escobar, Miguel Narros, Adolfo Marsillach i , […]

Des que va començar la representació, quan amb tot a les fosques se sent la veu del venedor, em vaig adonar que estava davant una obra molt important i que no m’havia d’obsessionar en entendre totes i cadascuna de les paraules que escoltaria. Vaig tenir la mateixa sensació en obres tant diferents com Terra de ningú, de Harold Pinter o El Público, de Federico García Lorca. Per mi, en una representació teatral podem diferenciar el que jo anomeno la lletra i la música. La lletra és el què i la música és el com. En aquestes obres, la música és tant bona que no passa res si no entenc del tot la lletra. En la solitud dels camps de cotó […]

Dos parejas encerradas durante tres días en un hotel de un país que vive una revuelta. Afuera, la gente se replantea su vida y sale a la calle, incluso con violencia. Quieren cambiar su situación social. ¿Y que hacen los personajes dentro del hotel? Habrá que ver la obra para saberlo, pero puedo avanzar que en Josep Maria Miró consigue hacer un paralelismo muy interesante entre la revuelta exterior y los planteamientos de la vida de las dos parejas, que restan encerradas y protegidas en el interior del hotel. El autor nos presenta dos parejas de edades y sectores sociales diferentes. Así, los conflictos presentados son más diversos. A menudo, los humanos, seguimos nuestra vida cotidiana sin grandes planteamientos vitales. […]

Os voy a contar un secreto. Hace unos cuántos meses estaba comiendo en un restaurante de Gracia y en una mesa no muy lejana a la mía estaban sentados Pau Miró, Oriol Broggi y otra persona que no identifiqué. No pude evitar que algunas palabras de su conversación me llegaran. Sentí que hablaban sobre … las canciones de en Sisa… y sobre … la novela de Marcé… Curioso como soy, me quedé con la curiosidad de saber de que estaban hablando. Qué relación podía haber entre Broggi, Miró, Marcé y Sisa? Ahora ya he encontrado la respuesta: se estaba cocinando un plato exquisito, con productos naturales de en Juan Marcé, muy escogidos por Pau Miró, con las salsas y acompañamientos […]