Miquel Gascon Baz

Està feta en clau de comèdia, per fer més atractiva la representació, però es viuen a escena alguns drames personals, amors no correspostos, complexos guardats en secret i traumes infantils que t’han marcat de per vida. Realment el text és molt profund, però ens ho mostra com un divertimento sense caure en astracanades, una comèdia que utilitza el Teatre com a teràpia de grup i que aconseguirà en tan sols sis setmanes, canviar la seva personalitat i la seva vida per sempre. La meva crònica aqui.

Cada actor, te el seu moment important dins d’aquesta borratxera fascinant de “Teatre dins del Teatre”, encara que a vegades els papers que interpreten són molt curts i alguns d’ells saben a ben poc, com és el cas de la doble interpretació de Victòria Pagès. Quan acaba la representació tots continuarem tenint serioses dubtes de si realment eren personatges del poble que visiten al “prefecte” o bé, son actors de la troupe, que substitueixen a aquests d’amagatotis. La meva crónica clicant aqui.

Val a dir que la direcció de Natalia Menéndez, és com a mínim agosarada, per la seva posada en escena que juga amb la farsa del teatre de text, amb d’altres facetes de les arts escèniques com poden ser el circ, la mímica, la música i la dansa; segurament la vistosa posada en escena és el millor d’aquesta proposta teatral; no penso el mateix però, respecte a la direcció de les interpretacions. Una representació que pot arribar a ser divertida per un determinat públic que recerca passar una bona estona; a nosaltres no ens va acabar de fer el pes, potser per la seva comicitat massa exagerada i un text que en pocs moments ens va interessar. La meva crónica […]

Un relato bastante consistente, que nos cuenta el día a día de un grupo de hombres y mujeres que viven la época del «sueño americano», pero que desgraciadamente están forzosamente excluidos de este sueño… el de conseguir lo que quieras con tu propio esfuerzo. Las actuaciones de los once actores, hoy en día es todo un lujo, aunque debo decir que existe un desnivel muy acusado entre las magníficas interpretaciones de los componentes de «Les Antonietes» y la de los actores menos expertos de la «Kompanyia Lliure», aunque y que, todas ellos, podemos considerar que están a un nivel bastante alto.

Solo tres actores masculinos en el escenario, que interpretan los papeles de padre, madre e hija respectivamente, de una familia que parece inmensamente feliz y que tienen sus roles muy definidos, en la época de la adolescencia de su hija. Toda la propuesta es excelente y diferente de todo lo que nosotros hemos visto hasta ahora… y creedme que hemos visto unas cuantas; la puesta en escena, el texto y las interpretaciones son realmente extraordinarias… y lo mejor es que entre risa y risa te vas dando cuenta de que nos están contando una realidad muy dura e hiriente. Teatro divertido, sí, pero que hace reflexionar seguramente mucho más que otras propuestas que a priori parecen mucho más serias.