Miquel Gascon Baz

Quatre actors tan sols a sobre de l’escenari que amb l’ajuda de 2 músics en directe, ens presenten una producció molt treballada, tant en l’aspecte argumental dels conflictes amorosos que ens presenta com molt especialment per la seva gran qualitat musical. Creiem que s’ha de donar suport a un treball teatral com aquest, d’autoria catalana, sense gaires recursos econòmics, però fet artesanalment i amb una gran il·lusió que s’encomana des del minut zero d’estar assegut a la platea d’un teatre. Recomanem de totes totes, que aneu a veure aquest Musical, per la seva frescor, les seves interpretacions i la seva gran qualitat Musical. Es representarà al Teatre Goya fins al 17 de gener 2016. Si voleu llegir la nostra crònica […]

Els protagonistes són sis joves, iguals i diferents, immersos en un ambient de sexe i droga i on no pots permetre que ningú faci res en el que tu no hi siguis, un fenomen que segons ens indica l’autora ja té nom, FOMO (Fear of Missing Out), la por social de perdre alguna cosa. Totes les interpretacions ens han agradat molt, les hem trobat fresques i creïbles en els seus papers. A tota l’obra un puntet de sentit de l’humor que ens fa més digeribles les situacions realment dramàtiques de cadascú dels personatges. Proposta teatral molt i molt recomanable. Si voleu llegir la nostra crònica sencera, ho podeu fer en el següent enllaç https://t.co/xXdnL6ggKP del nostre Blog «Voltar i Voltar»

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre. Carmen Machi en el paper de Creont ha estat magnífica tret dels últims minuts quan abraçada al cos del seu fill Hèmon, ha estat poc convincent; crec que hagués estat perfecte acabar amb el crit de terror en veure’l. Magnifica també Manuela Paso en el paper d’Antígona i José Luis Martinez en el paper del missatger que tem per la seva vida tant si porta el missatge com sinó. Tot i destacar aquests tres noms hem de dir que ens han agradat […]

Aquest cop anàvem amb por, ja que els comentaris que ens havien arribat d’aquesta versió la titllaven d’estàtica i avorrida. I potser per això o perquè no és ni estàtica ni avorrida ens va agradar molt. A l’escenari una taula i cinc cadires. Cinc actors ocupen les cadires però no tots hi són sempre tot i que els veiem. Van intervenint segons evoluciona el text i tret del últim quart d’hora estan asseguts. Una posada en escena arriscada però eficaç, amb diàlegs molt ràpids i una sincronització perfecta en les veus del cor. Alfredo Sanzol ens resumeix la peripècia d’Èdip a la recerca d’una veritat que ningú no vol i que el destruirà. Si voleu llegir la nostra crònica sencera, […]

El dia de l’assaig general (segon repartiment) vaig trobar que en conjunt les veus dels solistes estaven més equilibrades que les del cast principal i vaig gaudir molt més a l’assaig, que el dia d’estrena malgrat les grans figures anunciades. El jove tenor Ismael Jordi em va agradar moltíssim mes que el del molt reconegut i esperat Juan Diego Flórez, que per mi va estar la gran decepció de la nit de l’estrena, amb un volum de veu escàs que quedava eclipsat quan cantava juntament amb la soprano Elena Mosuc; fins al darrer acte Flórez no va demostrar qui era, reservant-se per l’última ària…. i aquí si, es va posar el públic a la butxaca. (just per rebre els esperats […]