Miquel Gascon Baz

Hem de reconèixer que entre les moltes branques de les Arts Escèniques, les corresponents al Clown, són de ben segur les que ens atrauen menys; malgrat això dissabte passat vam tornar a La Villarroel per veure aquesta proposta, que dins del Off Villarroel ens oferia Gabriel Chamé Buendia, el creador i director del OTHELO. És una comèdia que vol parlar de la forma absolutament estressant en què vivim les nostres vides; la nostra societat viu accelerada i ens obliga a viure acceleradament. Vol parlar de la nostra incapacitat per gaudir dels moments, ja que quan estem fent una cosa o estem en un lloc, ja estem pensant en quina serà la propera cosa que farem o quin serà el pròxim […]

Per fi l’hem pogut veure i estem contents de fer-ho precisament al Teatre Lliure, un dels nostres Teatres públics; estem contents perquè el Lliure i la seva direcció torna a apostar per un teatre molt minoritari, però de grandíssima qualitat, i tot i saber que no atraurà potser a grans masses d’espectadors i per tant d’escassa recaptació d’entrades venudes, torni a obrir les seves sales a espectacles com aquest, que fins ara ha estat dificilíssim de poder veure a Catalunya i a l’estat espanyol. I estem feliços perquè a més a més BBBB, és potser l’espectacle que més ens ha sorprès i el que més ens ha agradat, dels que hem vist de la companyia Agrupación Señor Serrano. BBBB és […]

El que veiem i sentim quan la Belén surt a escena, ens agrada molt, perquè creiem que han sabut donar, juntament amb el director Ángel Alonso, un gir important a la visió que teníem fins ara del personatge de la Madame Bovary. La Belén Fabra, fa una interpretació brutal, en un monòleg que no ho sembla pas, segurament molt més humà i proper a altres visions que hem pogut veure al cinema o al teatre…. ens parla d’una dona que intenta per tots els mitjans ser lliure i viure la vida el més intensament possible; de ben segur, un missatge transgressor per aquella època… i és que estem parlant de fa més de 150 anys, quan encara no havia ni […]

El padre és una història que angoixa perquè la podem protagonitzar qualsevol de nosaltres o persones del nostre entorn. Ens parla de la pèrdua de la memòria, de la pèrdua de la realitat, de la confusió d’una ment envellida pels anys i de com el seu entorn ho viu. Sense anomenar-la en cap moment ens parla de la malaltia d’Alzheimer. Des de la nostra butaca assistim angoixats a aquestes pèrdues de memòria o d’identitat encara que hi ha moments que, com el pare, dubtem que no siguin la filla i el gendre qui estan fent confondre la ment del pare amb intencions amagades. Hector Alterio ens sedueix i ens fa somriure malgrat la tragèdia que ens està mostrant, un paper […]

L’acció està situada en un futur força proper, en el que les noves tecnologies han evolucionat molt i permeten «viure» també una altra vida virtual, a banda de la vida real, de manera que permet a partir de la creació d’una «avatars» personals, tenir a més a més una cibervida, que amb tota llibertat de la nostra fantasia, assolir el compliment dels desitjos i passions més «fosques» que podem a arribar a desitjar qualsevol ésser humà. Explicat d’aquesta manera, sembla que estem parlant d’una mena de «ciència ficció» molt llunyana, però solament hem de pensar en el món que ara mateix ens envolta, on els mons virtuals ja ens comencen a envair…. jocs d’ordinador o mòbil on «gaudim» matant virtualment […]