Mariona Rebull

No és el primer cop que veiem una obra de l’escriptora belga-japonesa Amélie Nothomb sobre el teatre. Cosmètica de l’enèmic ha sigut objecte de diverses adaptacions a casa nostra. I de fet, també va ser punt de partida de la pel·lícula estrenada al Festival de Sitges que du el mateix nom. En aquell cas però, el text original –ple de diàlegs– i l’adaptació es van mantenir pràcticament intactes. En canvi, a Declivi d’un pardal hi ha un gran treball per poder dur l’obra a escena. Es tracta de l’adaptació de l’obra Soif (Set). I quan dic adaptació, ho dic amb totes les lletres. Si bé el text original és bàsicament una versió lliure de la passió de crist, el text […]

En mitad de tanto fuego, la llama del amor. Fuego con fuego. Fuego con guerra. Guerra y amor. Y entre contrastes y claroscuros, la intimidad de la palabra. Alberto Conejero nos remite al clásico de la guerra de Troya, aunque no para hablar de la guerra, o no solo de guerra, sino de la pasión entre Aquiles y Patroclo. Es justamente Patroclo, el héroe más secundario de la Ilíada, el que toma palabra encarnada a través de Rubén de Eguía. ¡Y con qué entrega! Un gran amador con una dicción clara, gesticulación cuidada y emoción latente y contenida que nos remite años y años atrás en sus aventuras griegas pero narrada desde los recovecos menos recorridos. Y con guiño feminista […]

Cada any torno i torno a la sèrie Dekalog del polonès Krzysztof Kieślowski. I no deixo de recomanar-la, és clar. Es tracta d’una revisió dels 10 manaments bíblics on capítol a capítol, un s’endinsa en les excepcions i les contradiccions de cada mandat. En el capítol dos, la protagonista, davant un contundent dilema, afirma que “és un pecat voler-ho tenir tot”. Això mateix vaig pensar a Les mans, l’obra de Llàtzer Garcia i dirigida per Sílvia Munt. “Aquesta noia vola tenir-ho tot” vaig pensar de la Paula (Raquel Ferri): ella vol tenir la seva pel·lícula i vol conservar la seva relació amb l’Isaac (Ernest Villegas). Per què no és possible? L’Isaac ha de protagonitzar la pel·lícula que la Paula dirigeix. […]

Després de l’èxit de la pel·lícula francesa Los chicos del coro era evident que tard o d’hora els amants dels musicals es delatarien amb una adaptació sobre els escenaris. I arribat ja aquest moment, després dels anys d’espera, les expectatives personals han estat a l’alçada. Un musical de gran format és sempre motiu d’admiració, però en el cas dels nens, resulta encara més entendridor. En aquest sentit, la direcció musical de Rodrigo Álvarez ha donat bons resultats. Per contra, les actuacions dels adults no han sigut sempre igual de brillants i fins i tot, algunes es poden considerar sobreactuades. Sigui com sigui, els petits desajustos que pot travessar l’obra són compensats amb escreix amb el conjunt de veus i el […]

A tots ens resulta dolorós veure com els anys passen i el potencial del nostre futur s’esvaeix. Sobretot, quan un hi ha posat esforç i ganes. En el món del teatre – com va dir un company meu – el lloc natural d’una obra és al fons d’un calaix. A no ser que guanyis un premi Born. I potser així tampoc; ho saben bé la Cristina (Cristina Terzi) , el Xavier (Xavier Alomà) i el Jordi (Jordi Ciurana), els protagonistes de La millor obra que mai no veureu als escenaris catalans (picada d’ullet al Premi Born de Josep Maria Miró). En aquesta peça d’Ivan Andrade – acusadament, de ben segur, d’autoficció– ens capbussarem en les dificultats d’una companyia de teatre […]