Josep Maria Ribaudí i Martí

Seria llarg d’explicar el perquè del títol de la ressenya. Si us interessa haureu d’anar a la crítica completa. Anem per feina. Penso que els adaptadors de l’obra de O’Neill (Beltran i Ollé) no han estat a l’altura i el director Joan Ollé no hi ha pogut fer res i els actors, menys. Una peça en que la tensió sexual havia de regalimar per tot arreu ha resultat plana, com feta per gent d’Acció Catòlica dels anys quaranta. A més les dues hores i mitja (entreacte inclòs) han llastrat l’interès i ha fet que el públic s’avorrís. La posada en escena fastuosa a l’estil «que no hi falti de res», però això no ha servit de res. Em temo que […]

De tan en tant ens visita el Centro Dramático Nacional, i ara ho ha fet amb una obra que és un resum o recull o potaje amb una pila d’ingredients agafats d’un seguit de novel·les de Max Aub referides a la Guerra Civil Espanyola. José Ramón Fernández és el responsable del recull i la versió i, francament, em penso que ha estat ben poc afortunat. Penso que li ha quedat un seguit d’històries inconnexes (algunes d’elles sí connectades) que, al menys a mi, m’han transmès ben poques emocions. Tanta gent a l’escenari que fins i tot s’han hagut d’anul·lar files de la platea. Quinze actors i dos músics que no m’han fet vibrar. Parafrasejant Shakespeare, molt soroll per no res. […]

No és corrent fer públics els fracassos i encara menys quan el protagonista ha passat anys per hospitals i presons. Si a més has sigut una figura de la Royal Shakespeare Company, segurament la millor companyia teatral del món, doncs ni t’ho explico, però Mark Lockyer va prendre aquesta decisió i està representant aquesta època de la seva agitada vida pels teatres del món: Living With The Lights On (Viure amb els llums encesos). Us imagineu està tan fotut com per no poder apagar mai el llum, cavalcant contínuament sobre una muntanya russa? Explica que estava malament del cap, trastorn bipolar ajudat per alcoholisme, un viatge a l’infern passant per hospitals, presons, intents de suïcidi… La confessió comença en un […]

Lampedusa, una illa que quasi és un illot, però tot i ser italiana està més a prop d’Àfrica de d’Europa i per aquest motiu és pas d’immigrants. Ara ja no, però els seus habitants eren pescadors i saben el que és la Llei del Mar, la que obliga a salvar a qualsevol que s’estigui ofegant. A partir de Lacrime Di Sale, de Lidia Tilotta, periodista i Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa, Anna Ricart ha adaptat el llibre per convertir-lo en obra de teatre. Com a testimoni és colpidor, tot i que ja sabíem el que passava i està passant. Com a obra de teatre per mi ha quedat una mica fluixa en el sentit que li falta una certa […]

Quatre personatges, cap d’ells massa equilibrat. El Mick és una espèci d’enterramorts alcoholitzat, al Mairtin, que també li fot a l’ampolla, li han encarregat que l’ajudi, la Mary és una addicta al bingo i al poiteen, una mena de whiskt irlandès, i el Thomas és el policia del poble que només pretén assemblar-se al Colombo, el detectiu de la sèrie. Se’n pot fer res de tot això? Doncs el Martin McDonaugh n’ha fet una obra de teatre, l’Ivan Morales l’ha dirigit i junt amb el Pol López, l’Oriol Pla, la Marta Millà i el Xaxi Sáez, els ha quedat una comèdia negra i irreverent que de vegades fa riure i altres esgarrifar. No us la perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2zu7bqg