Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè l’obra de Yago ens parla d’una parella escrita en clau de comèdia, però desenganyem-nos, amb deu anys de matrimoni a l’esquena no tot són flors i violes. Han hagut de renunciar a moltes coses, somnis inclosos; ella volia ser Joan Baez i ell… per arrodonir ingressos canta corridos a la porta d’un super anunciant salsa per a nachos. Avui el Santi està especialment bord i al final surt tot, i tot vol dir les desil·lusions.Obra molt ben escrita per Joan Yago, hàbilment dirigida per Joan Maria Segura i interpretada per la parella Anna Moliner i Joan Negrié, tots dos en estat de gràcia. Felicitacions!

Stefano Massini, un gran dramaturg. Lluís Pasqual, un immens director. Miriam Iscla una insuperable actriu. Un trio d’asos que fan com a mínim repòker. De fet l’obra és un documental, però esdevé una tragèdia amb una càrrega tan o més forta que Titus Andrònicus, i ja és dir. Guerra bruta, terrorisme d’estat, assassinats en massa, violacions… tot desvetllat per una dona valenta: Anna Politkóvskaia, periodista abnegada que sabia que se la jugava. Desplaçada a Grozny investigava «a peu d’obra» i denunciava els horrors d’aquell disbarat. Van intentar reeducar-la i no se’n van sortir i seguint el manual del Sr. Putin, escrit sense matisos, la van pelar, directament. http://bit.ly/1j70Rx6

És molt més; és una interpretació extraordinària de la Sardà sota la batuta d’un gran Pasqual. Ens han enganyat amb una escenografia monacal —una tarima i un pupitre de lectura—, on l’actriu ha començat a crèixer i crèixer… fins a altures increibles. No, no és una lectura. Tres dones ens expliquen les seves vivències en una zona en la que quasi no és posible la vida: la franja de Gaza: una estudiant a punt d’autoimmolar-se, una professora jueva d’universitat, gens integrista, però terroritzada pels atemptats, i una militar nord americana desplaçada allà en funcions de seguretat. L’autor no pren partit, però col·loca al espectador allà, al mig perquè decideixi pel seu compte. Quina putada ! http://bit.ly/1R73UAy

Aquest espectacle el vaig veure el març passat al Teatre Joventut de l’Hospitalet i vaig quedar impressionat, tot i que amb els espectacles de la Zaranda sempre em passa, en sóc addicte. Tècnicament és impecable. La banda sonora de Wagner, el vestuari zarando, zarando, bates d’hopital, bolquers de gent gran, i a l’hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d’avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d’amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l’esperpent i la […]

Tots: Allen, Rigola, els «seus» actors i l’equip, en un retrobament magnífic, uns i altres en estat de gràcia. Cony! que bo és el teatre quan es bo! Ens hem divertit i hem disfrutat dels innombrables matisos que ofereixen les peces de Allen ben portades. El de Manhattan té un bisturí esmoladíssim a l’hora de disseccionar els matrimonis de classe mitjana alta, intel·lectuals, sofisticats, bevedors de vi blanc en copes altes, i Rigola ho ha sabut transportar a la Barcelona actual amb un català planer, però precís. Enhorabona també a Focus per haver-la programat. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/