Aquest espectacle el vaig veure el març passat al Teatre Joventut de l’Hospitalet i vaig quedar impressionat, tot i que amb els espectacles de la Zaranda sempre em passa, en sóc addicte. Tècnicament és impecable. La banda sonora de Wagner, el vestuari zarando, zarando, bates d’hopital, bolquers de gent gran, i a l’hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d’avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d’amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l’esperpent i la tendresa, entre la tendresa (la seva) i un món apocalíptic també molt seu. Òndia, hem descuidava de dir que el text d’Eugenio Calonge és magnífic, la direcció de Paco de la Zaranda perfecte i les actuacions dels cinc actors impressionants. Ha tornat Valle Inclán?
¡Enlace copiado!