Josep Maria Ribaudí i Martí

No, redéu. La Calòrica; el caloret és el que deia mig torrada aquella alcaldesa que tenia el fetge com un paté de foie. La Calòrica és una companyia de teatre que ja porta uns quants anys divertint al personal amb posades en escena sempre divertides, i avui no ha estat diferent. Fairfly és una comèdia de Joan Yago en que dues parelles que estan a punt de ser acomiadades de l’empresa en que treballen posen en marxa la idea revolucionària d’un dels components del grup. Obra fet dins l’escenari del Tanta, actors i públic, amb una distribució a quatre bandes que ha resultat genial. No puc explicar res perquè després m’apedregarieu pel carrer. Aneu-la a veure, feu-me cas, cony. Crítica […]

L’hem recuperat com a director —aquesta afirmació us la podeu prendre com vulgueu— i continuo, dient que se n’ha sortit amb nota. Henrik Ibsen no és un autor fàcil, s’ha d’entendre molt bé i saber-lo comunicar als actors perquè ho transmetin als espectadors; i que no quedi «antiqüat», que aquella moral calvinista de fa cent trenta anys no ens quedi tan lluny que se’ns faci aliena. Manrique ha sabut crear una tensió que al final de la primera part m’ha produït mal d’estomac. Bon senyal! Amb un càsting fet a mida, excel·lent, a tirat endavant una obra mestra on tot ha estat memorable: escenografia, il·luminació, actuacions, i per acabar-ho de realçar ens hi ha posat un pianista que ens ha […]

Impecable, retòric, contundent… on el Dealer (Andreu Benito) interpel·la al Client (Ivan Benet). Ambdós estan en un lloc solitari a hores intempestives. Un lloc inquietant perquè no s’assembla a res conegut, una mena de zona de ningú, enmig de la línea recta que va d’una llum «allà a dalt» fins a una llum «allà a baix». Un lloc on el terra s’inclina i el cel s’abaixa perillosament. On som? Qui son? Pregunta tan com vulguis que Koltés no t’ho precisarà. En una escenografia magnífica de Sebastià Brosa i una il·luminació espectacular de Lionel Spycher, Benito i Benet s’encaren en un duel impressionant. La posada en escena a dues grades no impedeix que les veus arribin a banda i banda de […]

Doncs si no l’has vist espavila que encara et queda un dia. Teatre argentí en estat pur a la Badabadoc. Victoria Hladillo ha escrit una peça divertida, intel·ligent i molt ben executada, amb un càsting impecable; cada actor representa físicament al seu personatge. Reunió de pares en una guarderia infantil d’aquelles en que tot es decideix per votació, i on, naturalment hi ha qui vol influir més que els altres. Hi ha una paraula grega per definir el que passa Kaos. Si podeu, no us la perdeu, que encara hi sou a temps. Crítica completa » http://bit.ly/2kRS6ZI

Doncs sí. A mi el que m’ha provocat és un avorriment mortal, però que ningú s’escandalitzi que només és la meva humil opinió, el parer d’un al que aquest tipus de teatre ni agrada ni escandalitza. I que cony hi feia allà? Doncs hi vaig fer cap enganyat per culpa de Luca Ronconi, per a mi un dels grans directors italians, i havia llegit que els Ricci/Forte eren els seus alumnes predilectes. Només m’ha faltat l’embull que s’han fet amb la traducció a l’hora de les improvisacions. Sort que la pantalla de sobretítols és més vella que jo i quasi no es podia llegir i ha quedat dissimulat. Crítica completa » http://bit.ly/2l8ltqf