Iván F. Mula

El més enriquidor de donar veu i espai a les noves generacions de creadores i creadors és que aporten una mirada fresca i trencadora sobre temes que, fins ara, no s’estaven qüestionant prou o només s’havien tractat de manera superficial o tangencial. Un bon exemple és el de la companyia Afflictus que, després d’explorar el cantó fosc de l’amor a Only Love Can Hurt Like This, ha decidit abordar, en aquesta ocasió, les diverses formes de viure les relacions i la vulnerabilitat que sentim quan estimem. Per fer-ho, el grup exposa una sèrie d’experiències doloroses, frustrants o insatisfactòries amb gran honestedat, naturalitat i sentit de l’humor. A vegades, la proposta és dispersa i algun dels seus fragments (com la interacció […]

Per considerar-ho un hobbie de jubilació, com em va confessar en una entrevista, Ramon Madaula està demostrant, a poc a poc, que l’escriptura de teatral li va bastant bé. Després d’Ignots, L’electe i Adossats, el reconegut actor torna amb una peça que, novament, juga amb els mecanismes de la comèdia de conflicte senzill, per treure a la superfície, en aquest cas, els draps bruts, les contradiccions i la hipocresia de la burgesia catalana. Es nota que Madaula domina el gènere i gaudeix com a autor dels seus girs, la tensió còmica i que cuida i deixa en evidència, al mateix temps, als seus personatges. L’obra està dividida en tres parts, de les quals la millor és la que el té […]

Hi ha una tendència molt clara en la nova generació de creadors, encapçalada, probablement, per l’èxit de José y sus hermanas, d’idear els seus muntatges a partir de la influència de Rodrigo García, Agrupación Señor Serrano, El Conde de Torrefiel o Angélica Liddell, entre altres artistes, subratllant amb èmfasi l’element testimonial. Amb Cry Babies, la companyia The Followers sembla unir-se a aquest model d’espectacle, potenciant, això sí, una comicitat molt explosiva a mig camí entre el gag, la paròdia i la reivindicació política. L’obra està plantejada com un (fals) documental per abordar la relació entre l’educació, la societat i la violència. Com passa sovint, en alguns moments, la proposta intenta abastar massa temes i, per això, cau en algun punt […]

La venus de les pells va ser un curiós fenomen teatral ara ja fa més una dècada que, fins i tot, va arribar a estar nominada als Tony com a millor obra de l’any, va tenir una adaptació cinematogràfica i diferents posades en escena a Madrid i Barcelona. El text de David Ives, escrit a partir de la novel·la de Sacher-Masoch (l’inspirador del terme masoquisme), rep ara una nova relectura molt acord amb els temps actuals. Són pocs els canvis que s’han fet en aquest muntatge, però van, encertadament, en la línia de potenciar el contingut d’alliberament femení de la trama, malgrat el que ens pugui semblar la història durant el seu punt de partida. El resultat és un entretingut […]

Passen els anys i, fins i tot, les dècades i és curiós comprovar com, malgrat que les circumstàncies canviïn, molts dels temes en la ficció es van repetint d’una generació a l’altra. Com a exemple podem posar el cas de Disset anys, un espectacle d’una companyia molt jove que, no obstant això, aborda qüestions que poden interessar a persones de qualsevol edat, bé perquè se sentin identificats ara o perquè recorden haver-ho viscut al seu moment. Dirigida per Eric Pons, aquest simpàtic muntatge parla sobre la nostàlgia i les incerteses de l’entrada a la vida adulta, a través de cançons de musicals coneguts als quals se’ls ha modificat la lletra per apropar-los a la trama que els interessa. El resultat […]