Georgina Castillo

Una “bona mare” ha de ser abnegada, protectora, patidora, carinyosa fins l’ofec. L’amor d’una mare és tan colossal que és capaç de desplaçar la Terra del seu eix. L’amor que et dóna una mare no te’l donarà ningú. Una bona mare s’ha de desviure pel fill… Podríem seguir tirant de tòpics fins l’eternitat. “El temps que no tindrem” ens parla d’un amor serè. Sense cap ambició grandiloqüent de trencar tòpics, aquest musical fuig del drama i l’exageració per enfrontar amb elegància, subtilesa i humor una gran història des dels petits detalls. A partir d’escenes curtes, que combinen diferents estils i solucions escèniques, l’obra és un collage molt dinàmic que, curiosament, sembla coure la història a foc molt lent, sense cap […]

Aquesta obra va ser estrenada fa 30 anys, i es nota. Fins i tot algú que no hagi vist molta dansa contemporània se’n pot adonar ràpidament que això és d’una altra època i que, a més a més, no se n’ha fet cap revisió. En vídeos del 1990 es pot comprovar que l’escenografia d’ara és un calc exacte de la de llavors. La coreografia, des del principi fins al final, és d’un academicisme massa estricte, com si et trobessis en una classe de dansa contemporània d’aquella època. La intenció de la coreògrafa Anne Teresa De Keersmaeker segurament ha estat mantenir al màxim l’essència de l’espectacle en el moment en què va ser creat, i probablement l’obra interessarà a qui vagi […]

Ya sabemos que el teatro es magia, que en un escenario todo es posible y que no hay límites a la hora de jugar con la imaginación del espectador. Hemos visto escenarios sobrios, vacíos de escenografía, hemos visto actores y actrices interpretando más de un personaje. En esta Blanca Desvelada, Alejandra Jiménez Cascón lo hace de una manera que te hace erizar la piel. Ella sola, con el único recurso de su cuerpo y su voz, nos transporta de una escena a otra, del pasado al presente, haciendo dialogar a los personajes de una forma orgánica, fluida, casi como si bailara. Pasa del drama al humor, de la caricatura al realismo más crudo, sin que nos demos cuenta, exprimiendo cada […]

Els clàssics no es poden versionar si no els hi perds TOT el respecte, si no te’ls prens com el que realment són: només un punt de partida. Els clàssics només es poden destrossar (en el bon sentit) si fas amb ells el que et dóna la gana, si són un instrument al servei de la teva creativitat, imaginari, exploració artística. No és qüestió de fer-ne una versió «modernitzada» o «actualitzada», adaptada als temps actuals. No és una qüestió purament estètica. La cosa no va de mantenir el text íntegre però posar-hi un parell de vàters com a escenografia. Va més enllà. Amb aquest Faust, els Ingenus han demostrat la valentia necessària per explorar fins al màxim els seus propis […]

En la soledad de un teatro, después de la función, es cuando surgen las sombras, los claroscuros. Un actor frustrado, convertido en técnico, utillero, hombre-para-todo, aquel que no recibe los elogios del público pero que es indispensable para la función, habla medio dormido, medio despierto, sobre sus dudas y anhelos, sobre el oficio de actor, sobre la esencia misma del teatro. Gonzalo Funes, autor y actor de la obra, nos muestra la cara más real y humana del actor fuera de los focos, como el Chaplin de «Candilejas» que se mira en el espejo, después de la función, con ojos tristes, entrañable en su patetismo. Funes es un actor que, como los mejores clowns, te atrapa con la potencia de […]