Georgina Castillo

El plantejament és atractiu i genera expectatives: dues persones tenen una primera cita, però ja saben que seran parella i coneixeran detalls de la seva vida en comú futura. Aquesta premissa genera preguntes: Com ens afectaria saber el nostre futur? Si el coneixem, tenim la possibilitat de canviar-lo? Seguim creient en el destí com a ens abstracte? Mig cotxe presideix l’escenari, com si hagués travessat la paret del teatre. L’obra comença amb un accident de cotxe. A càmera lenta. Molt cinematogràfic. Aquest serà l’únic moment de pausa, d’agafar aire, de suspendre el temps. La resta de l’obra no ofereix respir. Argumentalment, és una ràfega d’idees, de girs, de canvis de to, de pluja d’efectes, que costa de digerir per la […]

Flors carnívores és teatre contemporani de debò. Moltes vegades diem “teatre contemporani” per dir que ha estat escrit per algú que encara està viu. I no. “Teatre contemporani” hauria de voler dir que ha anat més enllà del teatre clàssic i ha inventat noves regles, s’ha atrevit a trencar la linealitat i la literalitat, i s’ha allunyat de la cotilla del realisme més sobat. Si avui en dia Flors carnívores encara pot semblar estranya o difícil és perquè, en ple segle XXI, encara no hi estem acostumats, al teatre contemporani. Sembla mentida que el que van començar, per exemple, les Metadones ara fa més de quinze anys, no hagi tingut continuïtat i no s’hagi convertit en un teatre majoritari. Hem […]

El Futur neix d’un taller de creació que va fer Joan Yago amb alumnes d’Eòlia. El text és del mateix Joan Yago a partir de les improvisacions dels alumnes, de les seves experiències i també d’idees pròpies de l’autor que mai havien sortit a la llum. El resultat són un conjunt de càpsules independents que ens mostren el poder de la imaginació quan es tracta de preveure què viuran les generacions futures. És molt interessant veure com van imaginar el futur les generacions anteriors a la nostra, i també com ens l’imaginem nosaltres des del moment present. Imaginar el futur requereix un anàlisi minuciós del present, un mirar “què tenim” per poder valorar “què tindrem”. En aquest sentit, tota l’obra […]

“Un musical electoral”. Només en pot sortir alguna cosa bona d’aquest subtítol. I més si ho signen el Marc Rosich i la Clara Peya. Les expectatives eren altes. Imagines que d’alguna manera o d’una altra es carregaran les (estrictes i encotillades) convencions del gènere, que portaran el macarrisme a un nivell bastant avançat i que somriuràs sovint amb la fina ironia. El resultat supera totes les promeses de campanya: Jacuzzi és una genialitat que fa córrer la pixarada en tromba cames avall, sense pausa, des del minut u fins que s’han obert els llums i estàs sortint per la porta. Jacuzzi és una estripada/frikada/gamberrada exquisida. No hi ha res que desentoni. L’argument passat de voltes, fent servir els tòpics de […]

La protagonista d’aquesta obra, escrita per Antonio Tarantino, és una dona angoixada que no es pot permetre el luxe d’enfonsar-se. Aquesta dona necessita parlar i parlar per no haver de sentir el silenci que l’envolta. Aquesta dona és forta perquè no li queda una altra. I tot el que diu, per molt fort que sigui, acaba inspirant-te una tendresa infinita perquè saps que si no ho fa, rebenta…. i bla bla bla bla. I allavontes què! Com s’ho té que fer la Montse Esteve amb tot això? Eh, com s’ho té que fer? Doncs la Montse Esteve s’ho manega com si demà s’hagués de llençar al riu, així ho fa la Montse Esteve, com si demà s’hagués d’ensorrar el Teatre […]