Els clàssics no es poden versionar si no els hi perds TOT el respecte, si no te’ls prens com el que realment són: només un punt de partida. Els clàssics només es poden destrossar (en el bon sentit) si fas amb ells el que et dóna la gana, si són un instrument al servei de la teva creativitat, imaginari, exploració artística.
No és qüestió de fer-ne una versió «modernitzada» o «actualitzada», adaptada als temps actuals. No és una qüestió purament estètica. La cosa no va de mantenir el text íntegre però posar-hi un parell de vàters com a escenografia. Va més enllà.
Amb aquest Faust, els Ingenus han demostrat la valentia necessària per explorar fins al màxim els seus propis límits (no els del clàssic, sinó els seus), oferint-nos un llenguatge que trenca amb les convencions, amb la omnipresència de la paraula i amb la tirania del text.
Aquest muntatge, no obsant, no oblida la trama, els fets. Queda molt clar què estan explicant, quin és el fil conductor, però ho fan d’una manera estèticament i textualment colpidora, per la seva cruesa i bellesa, per la manera com juguen (divertint-se!) amb tots els elements al seu abast.
D’això va el teatre, en definitiva, de deixar-se portar a un món que té altres regles, altres codis, altres ritmes. Però per poder-t’ho creure, com a espectador, fa falta gent valenta, irreverent i profundament amant de l’art, que ho facin fins al límit, sense perdre l’elegància, el gust pel resultat final, pels detalls, i sobretot, sense oblidar una part absolutament indispensable: l’humor.
Gràcies a tot l’equip pel treball, l’esforç i la valentia.